Els passats dies 21 i 22 de juliol va tenir lloc al Seminari de Filosofia de la facultat de Geografia i Història el 2n seminari ARDIT Professional, que tenia com a títol “Introducció a l’edició de textos medievals”, al que vaig tenir el plaer d’assistir. El seminari, impartit per les doctores Carme Muntaner i Gemma Pellissa, tenia un caràcter d’iniciació a la matèria que considero que era d’agrair, i va servir per a aclarir els nostres dubtes a l’hora d’enfrontar-nos a la transcripció d’un text medieval, tant des d’una vessant històrica com filològica o literària, a més de donar-nos diversos consells i suggerir-nos l’ús d’eines i bibliografia específica, cosa que sempre pot resultar de gran utilitat.

La primera de les dues sessions la van dedicar a establir i diferenciar els diferents nivells d’intervenció sobre un text, que van de la pura transcripció paleogràfica fins a les adaptacions i normalitzacions lingüístiques per fer el text més comprensible i alhora menys feixuc per al lector modern. Tot això passant per l’edició crítica de textos, que era allò que realment ens interessava de cara al seminari. També van abordar la qüestió de l’aparat crític i com cal elaborar-lo, i els problemes que comporta disposar de més d’un testimoni del text que volem analitzar, i com cal tractar aquests testimonis per tal d’intentar ser fidels al text que l’autor tenia en ment mitjançant recursos com l’arbre genealògic o la taula de tradició, la col·lació o l’esmena. Com s’ha d’escriure correctament la data, els diferents tipus de regest possibles, les maneres per indicar correccions o forats en el text... Petits detalls que, tot i que ja te’ls hagin explicat alguna vegada, no sempre tens presents quan et trobes davant d’un text, i que per tant va molt bé recordar-los de tant en tant.

La segona sessió va estar centrada principalment en els criteris d’edició textual, que ens van explicar un per un abans de passar a la pràctica. Amb els textos que ens van facilitar vam poder plasmar allò que se’ns havia explicat fins aquell moment en la forma d’una edició crítica, supervisats en tot moment per les doctores Muntaner i Pellissa.

En definitiva considero que va resultar una experiència interessant i enriquidora, que malgrat les dates estivals va resultar agradable i gens feixuga i que de ben segur que haurà estat de gran utilitat per a aquells que hi vam participar. Per altra banda, penso que tots vam quedar amb ganes de més, especialment en l’aspecte pràctic, malgrat que fos un seminari molt satisfactori, i en el cas que els companys i companyes d’ARDIT es decidissin a tornar-lo a realitzar, animaria a tots aquells que com jo s’estan iniciant en el l’àmbit de la investigació dins el camp del medievalisme a que hi participessin.

Sergio Plana

Des d'Ardit, Ircvm i el Màster en Cultures Medievals estem creant un MOOC (Massive Open Online Course) que es titularà 'Magic in the Middle Ages' i que s'oferirà de forma gratuïta al maig de 2015. Aviat ens en farem ressò; de moment, les persones que el coordinen han decidit compartir l'experiència del procés de preparació del curs al blog 'Diari d'un MOOC'. Feu-hi un cop d'ull a: http://creaunmoocpasapas.wordpress.com

Aquest semestre Ardit col·labora en l'organització del Curs de lliure elecció La màgia a l'Edat Mitjana. Tots aquells que us vulgueu inscriure podeu fer-ho escrivint a la nostra adreça electrònica: arditculturesmedievals@gmail.com

Estem preparant un cicle de seminaris sobre MÍSTICA CRISTIANA MEDIEVAL obert a tothom, prèvia inscripció, per al mes de novembre de 2013. Consistirà en quatre sessions, una per setmana, en les quals intentarem treure tot el suc a una selecció d'escrits místics al voltant de la temàtica "Paraules del cor". 

Es facilitarà un dossier de textos i imatges a les persones assistents, així com materials complementaris i recursos multimèdia. Us en donarem els detalls més endavant. Però si us interessa el tema podeu escriure'ns ja a: ardit.formacio@gmail.com per tal de reservar-vos plaça. 

La inscripció és gratuïta.

Per establir el calendari de les sessions, hem preparat una enquesta Doodle. Inscriviu-vos al curs i indiqueu les vostres preferències horàries al Doodle (teniu temps fins al diumenge 20 d'octubre)! Es lliurarà certificat d'assistència.

Els propers 17-19 d'abril tindrà lloc el Simposi Internacional Els Abrils de l'Hospital. Organitzat per l'IRCVM, la Fundació Sant Pau, la Biblioteca de Catalunya i l'Ajuntament de Vandellós-L'Hospitalet de l'Infant, Ardit ha tingut la oportunitat de posar també el seu granet de sorra.

En aquesta segona edició del Simposi, l'objectiu principal és reunir a un grup d’especialistes, nacionals i internacionals que han focalitzat gran part de les seves recerques en la història dels hospitals, sobretot d’aquells que van veure la llum durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna.

A continuació us deixem el programa del Simposi, i us recordem que les inscripcions encara estan obertes. Si voleu acompanyar-nos només heu d'escriure a abrils.hospital@ub.edu

Entrem en una nova etapa a Ardit. Després d'un any de vida, l'associació està més viva que mai i ocupada en mil projectes diferents. És per aquest motiu que hem decidit obrir aquest apartat de Notícies, per anar informant de totes les activitats en les que participem i, perquè no, compartir també amb vosaltres totes aquelles petites victòries que anem aconseguint. Esperem així animar-vos també a que us uniu a nosaltres!

Acompanyeu-nos i digueu la vostra!

ARDIT

L’any 2008 se succeïren tot un conjunt d’esdeveniments que agitaren la vida cultural i científica del País Valencià. La commemoració del 800 aniversari del naixement de Jaume I va omplir de congressos, col·loquis, seminaris i trobades l’agenda d’investigadors i aficionats a la història. Entre tots ells, hi havia uns joves medievalistes valencians que aleshores començaven la seua singladura al món de la investigació. Guaitant a participar en uns actes dels que estaven exclosos, i desitjosos de fer-se sentir en un món que dansava –i dansa– al so de la veu dels “grans” medievalistes –sovint amb ben poca cosa a dir o, millor, sempre dient el mateix–, aquests joves investigadors es decidiren a fer harca.

Això què vol dir? Vam prendre el nom del grup d’un crit de guerra que està documentat històricament en alguns avalots valencians: harca!harca! Amb el pas del temps, fer harca va adquirir un sentit molt més concret, el de tirar-se pedres entre bàndols de joves, però nosaltres ens quedem amb l’origen del mot, que correspon al d’un grup de gent que es reuneix en colla per a fer aldarull. Anys després de fundar el grup de recerca i el blog hem sabut que les grafies correctes són, molt probablement, arca i fer arca. En qualsevol cas, l’esperit de l’expressió és el que ens aplega encara actualment a un grup de quatre investigadors valencians dedicats a la història medieval: fer, junts, coses relacionades amb les nostres recerques; fer, tots plegats, una mica d’aldarull. Vegeu tot seguit, si us ve de gust, qui som, què fem i com ho fem.

El vessant científic

Harca va néixer amb la intenció de crear un espai de diàleg i de discussió entre tots nosaltres, un marc d’intercanvi d’idees i coneixements que ens ha permès avançar en les nostres recerques particulars i diversificar els nostres camps d’actuació. En efecte, Frederic Aparisi segueix analitzant les elits rurals a les comarques centrals valencianes, Vicent Baydal discuteix la política del primer segle de vida del regne de València, Ferran Esquilache persegueix els orígens andalusins de l’Horta de València i Vicent Royo imparteix justícia en els conflictes de les comarques del nord. No obstant això, al llarg d’aquests anys els nostres interessos han recorregut camins força semblants i, en última instància, les línies d’investigació han confluït en diversos projectes de recerca comuns.

En aquest sentit, una de les màximes apostes d’aquest grup de joves medievalistes valencians era i és la participació en congressos d’àmbit internacional, com ara Utrecht (2009), Càller (2009), Sussex (2010), Leeds (2011), Lleida (2012) i Berna (2013), on hem organitzat sessions amb una temàtica comuna. En aquests congressos, es planteja l’anàlisi de temàtiques generals, com ara la colonització de les perifèries europees, l’aprofitament dels recursos naturals, les pautes de consum i els nivells de vida, els discursos del poder, i la gestió dels comunals, abordats des de diferents perspectives per cadascun dels membres del grup per donar una visió el més àmplia i diversa possible. Això a banda, en aquestes sessions hem pogut comptar amb la col·laboració d’altres medievalistes europeus, alguns de reconegut prestigi internacional, i nordamericans, com James Given, Sergey Karpov, Ricard Soto, Antoni Mas, Daniel Curtis i Maïka de Keyzer, aportacions que ens han permès eixamplar la nostra visió de conjunt i dur a terme comparacions entre els distints territoris europeus.

L’acció a l’àmbit internacional s’ha combinat amb l’organització de tres seminaris amb joves investigadors d’altres universitats peninsulars –Alacant, Girona, CSIC de Barcelona, Madrid i Sevilla– i també de Flandes –Gant i Anvers–, gràcies a la cobertura institucional i econòmica que ens oferí en el seu moment el Departament d’Història Medieval de la Universitat de València. Açò ha servit per eixamplar aquest espai de diàleg i de discussió entre els doctorands, no només entre els “quatre gats pelats” que conformen Harca, sinó amb gent molt valuosa que està en la mateixa situació que nosaltres. Tanmateix, tot aquest vessant científic no ha fet que oblidem una de les nostres principals tasques, la difusió de la història medieval.

El blog d’Harca

Una de les senyes d’identitat d’Harca durant tots aquests anys d’existència ha estat el nostre blog, que va néixer pràcticament al mateix temps que el grup d’investigació, fa uns cinc anys. En concret, fou el febrer de 2008 quan llançàrem un breu post inicial en què anunciàvem la creació del grup, convidàvem a tot aquell jove medievalista valencià que s’hi volgués sumar, i obríem el blog com a lloc de discussió i divulgació científiques. Tanmateix, poc més d’un any després d’obrir el blog, el maig de 2009, quan el grup de recerca s’havia consolidat, decidírem fer una pàgina web pròpia en www.harca.org i un blog a banda en www.harcajmv.blogspot.com, on es pot consultar actualment.

Què podem trobar al blog? Com no podia ser d’una altra manera, els posts. És a dir, textos més o menys breus, publicats amb una certa regularitat –normalment els dilluns i dijous de cada setmana– sobre els temes que ens interessen a cadascun de nosaltres o dels quals tenim certa informació que pensem que paga la pena donar a conèixer. Així, per exemple, Ferran Esquilache sol parlar d’arqueologia, d’història d’Alandalús o d’història agrària; Frederic Aparisi ho fa de patrimoni, dels usos econòmics de la història, d’història local o d’elits rurals; Vicent Royo ho fa igualment d’elits rurals, però també d’arxius, història jurídica o cultura popular; mentre que Vicent Baydal ho fa d’història política, urbana o militar. A més, també solem esmentar els congressos, seminaris i tallers als quals assistim, tant per a donar-ne difusió prèvia com per a fer-ne cròniques posteriors.

Al cap i a la fi, toquem una gran varietat d’afers, com es pot comprovar en el núvol d’etiquetes, que compta amb més de 300 temes diferents, entre els que destaquen els relacionats amb Alandalús, l’Arqueologia, els Congressos, els Debats historiogràfics, la Divulgació científica, la Historiografia medieval i la Utilització de la història. Com a curiositat, podem dir que les paraules de cerca més repetides en Google a través de les quals els cibernautes arriben al blog d’Harca són les següents: “castells medievals”, “feudalisme”, “liber feudorum maior”, “montsegur”, “antoni riera”, “pere el gran” i “esclaus”. A més, en consonància amb això, el nostre post més visitat és el que vam escriure sobre Guédelon i Orzak, dos casos de construcció contemporània de castells seguint mètodes i tècniques medievals.

Així mateix, des de fa un any i escaig també comptem amb la col·laboració d’autors convidats, joves medievalistes d’altres llocs que ens exposen algun dels temes centrals de les seues investigacions. D’aquesta manera, fins al moment han passat pel blog d’Harca: Lluís Sales, de la Universitat de Girona, Guillermo García-Contreras, de Granada, Jesús Brufal, de Lleida, Marina Kleine, de Sevilla, Pau Castell, de Barcelona, Carlos J. Rodríguez Casillas, d’Extremadura, l’arqueòleg Ignasi Mangue, de la Fundació Assut, i Diana Pelaz, de Valladolid.

En conjunt, els resultats d’aquests cinc anys de blog han estat més que satisfactoris. En total, hem publicat més de 320 posts i hem tingut prop de 70.000 visites, el que fa una mitjana d’unes 1.150 visites mensuals. Però, a més, cal tindre en compte que l’evolució ha estat clarament ascendent, gràcies a l’augment progressiu de seguidors a les diverses xarxes socials i a la publicació en la premsa i la televisió locals de distintes informacions aparegudes a Harca. Amb una gran repercussió a València i Barcelona, per raons lingüístiques obvies, Harca és també seguit a la resta de l’Estat espanyol i de manera més modesta a nombrosos països estrangers, com ara els Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Rússia, Itàlia, els Països Baixos o Brasil.

En aquest sentit, tot i ser una tasca feixuga, que en ocasions costa molt de dur endavant, la veritat és que estem molt contents amb el blog, ja que, a banda d’acomplir amb una modesta però constant tasca de divulgació historiogràfica, ens ha permès projectar-nos entre el medievalisme i també en el conjunt de la societat. En relació amb això, en aquesta tasca ha estat important la nostra secció d’entrevistes i vídeos.

La secció Multimèdia

La secció Multimèdia del nostre web és la dels vídeos i es compon de dos subseccions: els “vídeos d’Harca”, en la qual podeu veure algunes intervencions nostres als mitjans de comunicació, i “les entrevistes d’Harca”. Sens dubte, les entrevistes són i han estat una de les nostres millors targetes de presentació. El nostre propòsit sempre ha estat posar cara i veu als historiadors, ja que no es tracta d'entrevistes en profunditat com les que es poden publicar ocasionalment en revistes científiques. Tampoc no són massa extenses, ja que solen durar entre 15 i 30 minuts, depenent de la loquacitat de cada entrevistat. Tot i això, duen al darrere un cert treball, ja que ens informem dels temes en els que ha treballat cada historiador i els projectes que té en marxa, per a poder preguntar-li al respecte. També és cert que no solem ser massa crítics, i per això fem les preguntes de manera suficientment oberta per a què l’entrevistat puga elegir el camí de la resposta. La crítica, en realitat, la fem més en l’elecció de l'entrevistat que no en les preguntes.

En definitiva, el que busquem sempre és la divulgació. No és una divulgació de masses, però volem que les entrevistes puguen ser vistes per un ampli espectre de gent: estudiants d'història, investigadors de qualsevol temàtica i professionals de la història. Els historiadors no eixim a la televisió molt a sovint i, si de vegades ho fem excepcionalment, és per a parlar de les anècdotes que agraden al gran públic, que el que demanden els periodistes, no per a parlar de coses serioses que “avorreixen” a la gent. Per això, un petit vídeo penjat en internet és una manera simple però eficaç de difondre coneixement. I hui en dia, amb les xarxes socials, la difusió pot ser molt alta. No cal arribar a molta gent, sinó a qui de veritat li interessa escoltar-ho.

La llista d’entrevistats és certament extensa i variada, amb una trentena de medievalistes i també modernistes, espanyols i estrangers, que ja han estat sotmesos a les nostres preguntes. Entre tots ells, hi destaquen noms com els de Flocel Sabaté, Antoni Furió, Antoni Riera, Ana Rodríguez i, en l’àmbit internacional, Christopher Dyer, Phillipp Schofield, Bruce Campbell, François Menant, Laurent Feller, Erik Thoen o Bas van Bavel (algunes entrevistes estan encara per publicar). Entre les més vistes hi ha la de Pierre Guichard, que ha estat també una de les que més ha circulat per la xarxa, més que res perquè fa algunes crítiques historiogràfiques sucoses, i fins i tot ha estat citada en un article científic.

Ara bé, l’entrevista a James Casey és una de les que millor record guardem tots els membres d'Harca. Tot i ser en realitat modernista, Casey té un paper molt rellevant en la historiografia valenciana, per això el volguérem incloure, i no ens decebé. A pesar de la seua edat, es va mostrar de seguida disposat a atendre'ns i féu un gran esforç per a respondre a tota l'entrevista en valencià, cosa que no acostuma a fer pel seu nivell com ell mateix ens confessà. Tot plegat, una gran satisfacció personal i professional que, tanmateix, no ens lleva del damunt l’esforç que suposa per a nosaltres fer les entrevistes.



Tots sabem en què temps vivim i que estem més que mai al davant d’un futur professional més que incert. Nosaltres mateix estem en un moment cabdal de les nostres carreres: només un de nosaltres és doctor i els altres ho serem pròximament, però no sabem què passarà després. El futur d’Harca, per descomptat, dependrà de la nostra tasca com a investigadors i de les possibilitats que tinguem a l’abast per a continuar amb la vida acadèmica. La nostra unió ens ha permès arribar fins on som d’una manera molt més sòlida que si ho haguérem fet per separat, sens dubte, així que recomanem aquesta experiència de treballar tots plegats als investigadors predoctorals. Alguns ja ho han fet i, gràcies a això, tenim l’oportunitat de presentar ara el nostre treball al blog d’una d’aquestes associacions de joves medievalistes que ha nascut recentment: ARDIT. Tanmateix, què ens depararà el futur? Això de moment no ho sabem.

En qualsevol cas, passe el que passe i mentre puga ser, nosaltres no cessarem en el nostre empeny de participar en congressos internacionals, mantenir les publicacions al blog amb una vitalitat que creiem renovada dia a dia malgrat la manca de temps, enregistrant entrevistes com fins ara, i oferint els nostres serveis a qui els necessite i els sol·licite, professionals o aficionats. Aquesta és la marca del Grup Harca i volem continuar mantenint-la ben alta.

Salut i Harca!

Entre los días 3 y 5 de diciembre de 2012 tuvo lugar en Salamanca el VI Congreso Internacional Iberoamericano de la Sociedad de Filosofía Medieval (SOFIME) con el título De Natura. Para quien, como yo, realiza una tesis doctoral en el ámbito de la historia de la cosmología centrada en la Edad Media, este congreso se presentaba como la oportunidad de aprender, en pocos días, muchas cosas nuevas y profundizar en algunas de las conocidas. Y así fue.

Debido a la focalización (¿excesiva?) en mi ámbito de investigación, fui al congreso con una idea determinada de natura: la naturaleza entendida como la realidad material del universo. En cambio, durante el congreso la idea de naturaleza se tomó desde muchos puntos de vista, pudiendo tratar un amplio abanico de temas ontológicos, metafísicos, físicos, antropológicos y éticos. ¿Qué significa el concepto natura para los pensadores y las pensadoras medievales? La respuesta no es sencilla. Probablemente la ligazón que el término mantenía con las ideas de “creación” y “encarnación” dice mucho de la perspectiva desde la que se concebía el universo creado. Pero también se entendía por natura la naturaleza de algo, como, por ejemplo, la naturaleza del alma, la naturaleza humana, e incluso la naturaleza de Dios. No sólo podemos hablar de la naturaleza de (casi) todo, sino que, además, (casi) todos los filósofos han tomado la cuestión de la naturaleza como motivo de reflexión. Es lo que tiene el discurso filosófico, hablamos (casi) siempre de lo mismo… pero, ¡qué colorido de matices!

Estos últimos días o meses (la elaboración de la tesis doctoral provoca que la percepción del tiempo tenga más o menos ese margen de error) estoy estudiando a fondo el Periphyseon de Juan Escoto Eriúgena. En las primeras páginas de la obra podemos leer una distinción fundamental de la naturaleza en cuatro especies. Estas son sus palabras: “Considero que la división de la naturaleza puede ser de cuatro clases, teniendo en cuenta cuatro diferencias, de las que la primera consiste en aquélla que crea y no es creada, la segunda en la que es creada y crea, la tercera, en la que es creada y no crea, y en la cuarta, la que ni crea ni es creada” (Juan Escoto Eriúgena, Sobre las naturalezas, trad. Pedro Arias y Lorenzo Velázquez, Barañáin: Eunsa, 2007, p. 79). Esas cuatro especies son, respectivamente, la naturaleza increada, las causas primordiales, los elementos y el retorno de todos los seres en Dios.

Cuestiones como las tratadas por Eriúgena, y por autores y autoras tan fecundos/as como Agustín de Hipona, Guillermo de Conches, Bernardo Silvestre, Hildegarda de Bingen, Herrada de Hohenbourg, Barthomolaeus Anglicus o Ramon Llull, entre muchos otros/as, han ocupado espacios y tiempos de la agenda cultural de este año 2012 del que nos despedimos. Pienso en el congreso de la SOFIME, pero también en las Jornades d’Espiritualitat Medieval organizadas por la Societat Catalana de Filosofia (Institut d’Estudis Catalans), así como en la primera sesión de los Seminaris en Tàndem organizada por ARDIT y en la que tuvimos ocasión de contrastar la visión medieval y contemporánea del mundo, mostrando que la tradición cultural de la que dependen hace coincidir algunos de sus presupuestos. Pero esto no se acaba aquí, claro está.

Por ahora, un dato. La SOFIME organizará el siguiente congreso, dentro de cuatro años, en Barcelona. El relevo lo ha tomado el profesor Alexander Fidora (Universitat Autònoma de Barcelona) y su equipo, que están llevando a cabo un interesante trabajo en el ámbito de la filosofía medieval. Y, digo yo, ¿quién se anima a echarles una mano?

Georgina Rabassó

En les conclusions al col·loqui Crisi nel medioevo (III): politiche economiche e per l'alimentazione di fronte alle carestie, celebrat a principis de novembre d’aquest any a Viterbo, el veterà medievalista italià Giovanni Cherubini assegurava que tota història ha de ser sempre, en part, història contemporània, i que l'historiador té la responsabilitat, amb els seus estudis sobre el passat, de fer llum, també, sobre les contradiccions del món d'avui. Aquest pensament es troba darrera de l’interès d’estudiar les causes de les caresties i les fams medievals: malgrat, durant dècades, la por de la fam hagi resultat un fantasma llunyà pels europeus occidentals, l’escassetat o l’absoluta mancança d’aliment ha seguit maltractant societats arreu del món.

Les primeres teoritzacions modernes sobre les causes de la fam són degudes a Thomas R. Malthus (1766-1834), i posen èmfasi en el decreixement del rendiment de la terra a mesura que creix la superfície explotada. Així, en augmentar l’àrea de conreu a mesura que una població creix, l’efecte de les escassetats alimentàries es farà sentir més sovint, fent més lent aquest creixement i desestabilitzant les societats. Aquestes tesis van servir durant dècades als historiadors de la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna per explicar perquè es produïren els greus desequilibris d’aquests períodes. Investigadors com Labrousse, a la França moderna, o Pierre Vilar, a la Catalunya baixmedieval i moderna, per exempe, van aplicar aquesta visió als seus respectius períodes i territoris.

Més recentment, però, durant la dècada dels setanta, la investigació sobre les fams i les escassetats alimentàries va patir la seva petita revolució amb l’obra d’Amartya Sen, que, a partir dels seus estudis sobre els desastres alimentaris d’Etiopia i Bangla Desh va explicar l’existència de dues menes de factors que desencadenen les fams: els relacionats amb la caiguda de la disponibilitat del menjar (FAD, Food Availability Decline) i els relacionats amb la caiguda de la capacitat o dret d’accés al menjar (FED, Food Entitlement Decline). La caiguda de la disponibilitat es dóna principalment amb les males collites, mentre que la caiguda del dret d’accés té a veure, entre d’altres, amb la incapacitat o incompetència de les autoritats polítiques, la ineficàcia de les infraestructures de transport, o les desigualtats econòmiques. En tots els casos estudiats per ell, els factors de FED eren molt més importants que els FAD.

En part inspirats per aquest renovellament, en els darrers anys diversos investigadors estan tornant a l’anàlisi de les escassetats alimentàries medievals. Ara, però, el seu acostament s’està produïnt des d’òptiques molt més variades i donant molta més importància als factors polítics i d’estructura econòmica. A Catalunya, dos projectes de recerca, dels quals forma part l’autor d’aquestes ratlles, s’estan dedicant a l’anàlisi en profunditat d’aquests processos, procurant analitzar el seu component polític i de mercat: el projecte de l’IEC dirigit per Antoni Riera, Escassetats, caresties, fams i mortaldats  a Catalunya a la Edat Mitjana. Estudi i corpus documental (ara reconvertit en Els cereals als mercats dels Països Catalans a l'edat mitjana: la gestió dels intercanvis d'un aliment estratègic), i el projecte de la UdL dirigit per Pere Benito i Monclús anomenat Carestías, hambres y mortalidades en la Edad Media, de la UdL (reconvertit aquest any Mercados alimenticios en la Edad Media: actores, mecanismos y dinámicas).

Tots dos han posat l’èmfasi en la construcció d’una xarxa internacional d’especialistes en el tema, construcció que té com a fites eminents la sèrie de col·loquis que, amb el nom genèric de Crisis a l’Edat Mitjana, s’han anat convocant per debatre sobre les crisis alimentàries medievals. El primer, esdevingut l'any 2010 a Lleida, es centrà en l’anàlisi dels Models, explicacions i representacions de les crisis; el segon, que va tenir lloc el 2011, també a Lleida, i titulat Crises in the Middle Ages: War and Famine, va centrar-se a analitzar la guerra com a factor desencadenant de les escassetats alimentàries; el tercer amb el títol esmentat, es celebrà recentment a Viterbo, a la Università degli Studi della Tuscia, i tenia l'objectiu de discutir i posar en comú les pràctiques polítiques lligades a la prevenció de les caresties i les escassetats alimentàries a l'Edat Mitjana.

Sovint, els investigadors de les fams contemporànies han considerat que, mentre aquestes mereixen ser estudiades en tota la seva complexitat, les de tipus antic  (les preindustrials), poden ser rellegades a la seva condició de causades per simples factors de disponibilitat d’aliment. Amb les recerques recentment impulsades per projectes com els que hem esmentat, cada cop sembla més clara, també per a les fams preindustrials, l’existència de múltiples causes, així com de responsabilitats polítiques i econòmiques determinants i determinades en el seu desencadenament. A través de la revisió de l’estudi d’aquestes qüestions és possible, doncs, que s'avanci cap a una millor comprensió de qüestions que, com a investigadors sobre la condició humana, i també com a éssers humans, han d'atraure la nostra atenció.

Pol Serrahima