Entre los días 3 y 5 de diciembre de 2012 tuvo lugar en Salamanca el VI Congreso Internacional Iberoamericano de la Sociedad de Filosofía Medieval (SOFIME) con el título De Natura. Para quien, como yo, realiza una tesis doctoral en el ámbito de la historia de la cosmología centrada en la Edad Media, este congreso se presentaba como la oportunidad de aprender, en pocos días, muchas cosas nuevas y profundizar en algunas de las conocidas. Y así fue.

Debido a la focalización (¿excesiva?) en mi ámbito de investigación, fui al congreso con una idea determinada de natura: la naturaleza entendida como la realidad material del universo. En cambio, durante el congreso la idea de naturaleza se tomó desde muchos puntos de vista, pudiendo tratar un amplio abanico de temas ontológicos, metafísicos, físicos, antropológicos y éticos. ¿Qué significa el concepto natura para los pensadores y las pensadoras medievales? La respuesta no es sencilla. Probablemente la ligazón que el término mantenía con las ideas de “creación” y “encarnación” dice mucho de la perspectiva desde la que se concebía el universo creado. Pero también se entendía por natura la naturaleza de algo, como, por ejemplo, la naturaleza del alma, la naturaleza humana, e incluso la naturaleza de Dios. No sólo podemos hablar de la naturaleza de (casi) todo, sino que, además, (casi) todos los filósofos han tomado la cuestión de la naturaleza como motivo de reflexión. Es lo que tiene el discurso filosófico, hablamos (casi) siempre de lo mismo… pero, ¡qué colorido de matices!

Estos últimos días o meses (la elaboración de la tesis doctoral provoca que la percepción del tiempo tenga más o menos ese margen de error) estoy estudiando a fondo el Periphyseon de Juan Escoto Eriúgena. En las primeras páginas de la obra podemos leer una distinción fundamental de la naturaleza en cuatro especies. Estas son sus palabras: “Considero que la división de la naturaleza puede ser de cuatro clases, teniendo en cuenta cuatro diferencias, de las que la primera consiste en aquélla que crea y no es creada, la segunda en la que es creada y crea, la tercera, en la que es creada y no crea, y en la cuarta, la que ni crea ni es creada” (Juan Escoto Eriúgena, Sobre las naturalezas, trad. Pedro Arias y Lorenzo Velázquez, Barañáin: Eunsa, 2007, p. 79). Esas cuatro especies son, respectivamente, la naturaleza increada, las causas primordiales, los elementos y el retorno de todos los seres en Dios.

Cuestiones como las tratadas por Eriúgena, y por autores y autoras tan fecundos/as como Agustín de Hipona, Guillermo de Conches, Bernardo Silvestre, Hildegarda de Bingen, Herrada de Hohenbourg, Barthomolaeus Anglicus o Ramon Llull, entre muchos otros/as, han ocupado espacios y tiempos de la agenda cultural de este año 2012 del que nos despedimos. Pienso en el congreso de la SOFIME, pero también en las Jornades d’Espiritualitat Medieval organizadas por la Societat Catalana de Filosofia (Institut d’Estudis Catalans), así como en la primera sesión de los Seminaris en Tàndem organizada por ARDIT y en la que tuvimos ocasión de contrastar la visión medieval y contemporánea del mundo, mostrando que la tradición cultural de la que dependen hace coincidir algunos de sus presupuestos. Pero esto no se acaba aquí, claro está.

Por ahora, un dato. La SOFIME organizará el siguiente congreso, dentro de cuatro años, en Barcelona. El relevo lo ha tomado el profesor Alexander Fidora (Universitat Autònoma de Barcelona) y su equipo, que están llevando a cabo un interesante trabajo en el ámbito de la filosofía medieval. Y, digo yo, ¿quién se anima a echarles una mano?

Georgina Rabassó

En les conclusions al col·loqui Crisi nel medioevo (III): politiche economiche e per l'alimentazione di fronte alle carestie, celebrat a principis de novembre d’aquest any a Viterbo, el veterà medievalista italià Giovanni Cherubini assegurava que tota història ha de ser sempre, en part, història contemporània, i que l'historiador té la responsabilitat, amb els seus estudis sobre el passat, de fer llum, també, sobre les contradiccions del món d'avui. Aquest pensament es troba darrera de l’interès d’estudiar les causes de les caresties i les fams medievals: malgrat, durant dècades, la por de la fam hagi resultat un fantasma llunyà pels europeus occidentals, l’escassetat o l’absoluta mancança d’aliment ha seguit maltractant societats arreu del món.

Les primeres teoritzacions modernes sobre les causes de la fam són degudes a Thomas R. Malthus (1766-1834), i posen èmfasi en el decreixement del rendiment de la terra a mesura que creix la superfície explotada. Així, en augmentar l’àrea de conreu a mesura que una població creix, l’efecte de les escassetats alimentàries es farà sentir més sovint, fent més lent aquest creixement i desestabilitzant les societats. Aquestes tesis van servir durant dècades als historiadors de la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna per explicar perquè es produïren els greus desequilibris d’aquests períodes. Investigadors com Labrousse, a la França moderna, o Pierre Vilar, a la Catalunya baixmedieval i moderna, per exempe, van aplicar aquesta visió als seus respectius períodes i territoris.

Més recentment, però, durant la dècada dels setanta, la investigació sobre les fams i les escassetats alimentàries va patir la seva petita revolució amb l’obra d’Amartya Sen, que, a partir dels seus estudis sobre els desastres alimentaris d’Etiopia i Bangla Desh va explicar l’existència de dues menes de factors que desencadenen les fams: els relacionats amb la caiguda de la disponibilitat del menjar (FAD, Food Availability Decline) i els relacionats amb la caiguda de la capacitat o dret d’accés al menjar (FED, Food Entitlement Decline). La caiguda de la disponibilitat es dóna principalment amb les males collites, mentre que la caiguda del dret d’accés té a veure, entre d’altres, amb la incapacitat o incompetència de les autoritats polítiques, la ineficàcia de les infraestructures de transport, o les desigualtats econòmiques. En tots els casos estudiats per ell, els factors de FED eren molt més importants que els FAD.

En part inspirats per aquest renovellament, en els darrers anys diversos investigadors estan tornant a l’anàlisi de les escassetats alimentàries medievals. Ara, però, el seu acostament s’està produïnt des d’òptiques molt més variades i donant molta més importància als factors polítics i d’estructura econòmica. A Catalunya, dos projectes de recerca, dels quals forma part l’autor d’aquestes ratlles, s’estan dedicant a l’anàlisi en profunditat d’aquests processos, procurant analitzar el seu component polític i de mercat: el projecte de l’IEC dirigit per Antoni Riera, Escassetats, caresties, fams i mortaldats  a Catalunya a la Edat Mitjana. Estudi i corpus documental (ara reconvertit en Els cereals als mercats dels Països Catalans a l'edat mitjana: la gestió dels intercanvis d'un aliment estratègic), i el projecte de la UdL dirigit per Pere Benito i Monclús anomenat Carestías, hambres y mortalidades en la Edad Media, de la UdL (reconvertit aquest any Mercados alimenticios en la Edad Media: actores, mecanismos y dinámicas).

Tots dos han posat l’èmfasi en la construcció d’una xarxa internacional d’especialistes en el tema, construcció que té com a fites eminents la sèrie de col·loquis que, amb el nom genèric de Crisis a l’Edat Mitjana, s’han anat convocant per debatre sobre les crisis alimentàries medievals. El primer, esdevingut l'any 2010 a Lleida, es centrà en l’anàlisi dels Models, explicacions i representacions de les crisis; el segon, que va tenir lloc el 2011, també a Lleida, i titulat Crises in the Middle Ages: War and Famine, va centrar-se a analitzar la guerra com a factor desencadenant de les escassetats alimentàries; el tercer amb el títol esmentat, es celebrà recentment a Viterbo, a la Università degli Studi della Tuscia, i tenia l'objectiu de discutir i posar en comú les pràctiques polítiques lligades a la prevenció de les caresties i les escassetats alimentàries a l'Edat Mitjana.

Sovint, els investigadors de les fams contemporànies han considerat que, mentre aquestes mereixen ser estudiades en tota la seva complexitat, les de tipus antic  (les preindustrials), poden ser rellegades a la seva condició de causades per simples factors de disponibilitat d’aliment. Amb les recerques recentment impulsades per projectes com els que hem esmentat, cada cop sembla més clara, també per a les fams preindustrials, l’existència de múltiples causes, així com de responsabilitats polítiques i econòmiques determinants i determinades en el seu desencadenament. A través de la revisió de l’estudi d’aquestes qüestions és possible, doncs, que s'avanci cap a una millor comprensió de qüestions que, com a investigadors sobre la condició humana, i també com a éssers humans, han d'atraure la nostra atenció.

Pol Serrahima