Un dels temes tradicionalment més atractius del període medieval, que arriba a tota la població sense distincions, és tot allò que té a veure amb la cuina. Persones que potser estarien poc interessades en saber què va passar un any determinat o qui va guanyar una batalla concreta, senten curiositat en canvi per descobrir (i sobretot tastar!) els plats que es servien a les taules dels nobles i també dels més humils.

La font principal per poder-nos-hi aproximar és, iconografia a part, la literatura i sobretot els escrits gastronòmics, receptaris de l’època, escrits normalment per a reis o per a l’ús intern dels monestirs, més que no pas per als més humils. A casa nostra, són ben coneguts el Llibre del Sent Soví (p. 385-533, de mitjans del XIV), el Llibre del coch o del mestre Robert de Nola (de finals del segle XV) o el Llibre dels confits (p. 358-383). Són reculls que presenten una gran varietat de receptes, que ensenyen a preparar de maneres molt diferents tot tipus de carns i peixos, les salses per condimentar-los, o també com preparar tota classe de dolços, en el cas del Llibre dels confits. Es tracta de receptaris dirigits a les taules amb més possibilitats, perquè els ingredients que hi apareixen citats no estaven a l’abast de tothom: moltes de les espècies necessàries per fer els plats proposats només es podien trobar en els mercats de les grans ciutats, arribades d’Orient.

Un dels grans problemes d’aquestes receptes és la manca del que avui en dia, potser, ens és més necessari per fer-les: les quantitats i els temps, el que pot provocar que qualsevol experiment benintencionat acabi en el més gran dels desastres culinaris.

Per això, el 2008 el grup de recerca dirigit per Teresa Vinyoles va iniciar un projecte en conveni amb el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA). L’objectiu era recuperar aquells menjars que es poguessin documentar a la ciutat de Barcelona a partir de fonts literàries, iconogràfiques o arqueològiques, des de l’època antiga fins a la moderna, per després fer un estudi acurat de la manera com s’elaborava cada plat i poder revifar aquelles receptes antigues – i, a poder ser, treure’n un profit comercial. De la recerca històrica se’n van fer càrrec Pau Castell i Sole Abejón, que es van dedicar a la cerca de les evidències històriques que demostressin la presència d’aquests plats a la ciutat comtal. Es va recórrer a textos de clàssics com Plini el Vell o Paulí de Nola fins a personatges com el Baró de Maldà. En l’apartat de medieval es van consultar, entre d’altres, les Ordinacions de taula del monestir de Santa Anna, cançoners medievals o el Manual dels novells ardits.

La diversitat de plats que van aparèixer documentats permet fer una idea de la varietat de menjars que es servien a les taules barcelonines i dels sabors que les inundaven. Una de les salses més populars era l’almadroc, a base d’all i formatge, la recepta del qual apareix ben documentada al Llibre del Sent Soví. D’altres vegades es cuinaven els freixols, una mena de crêpes d’herbes aromàtiques, a base de sàlvia, menta, sajolida, julivert, fonoll, coriandre i moltes altres herbes, un plat que, malauradament, no han arribat als nostres dies. Sí en canvi ens ha arribat el marsapà (per nosaltres, massapà), un dolç que va assaborir Martí el Jove en el convit que se li va oferir a l’arribar a la ciutat el 1405 i que també apareix citat en el Tirant lo Blanc. En dies assenyalats era tradició servir certs productes: per Nadal, per exemple, no podia faltar a cap casa el vi piment (barrejat amb espècies) o la clarea (com l’anterior però amb l’afegit de clara d’ou), neules i torrons.  

L’encàrrec de fer les proves amb les receptes va anar a parar ni més ni menys que la Fundació Alícia de Ferran Adrià. L’objectiu principal de la fundació era descobrir les mesures precises de determinats productes per aconseguir reproduir-los amb la màxima fidelitat respecte a com es deurien fer en la seva època. Els primers escollits per l’experiment van ser alguns productes medievals: l’almadroc, la salsa de pago, la pinyonada i el vi piment. Durant la seva elaboració es va constatar la dificultat, no tant d’encertar amb les mesures adequades, sinó de trobar al mercat actual determinats ingredients. Una espècie com el pels espiguanard es va haver d’anar a buscar fins a l’Índia, quan a l’edat mitjana es podia trobar (encara que potser a preus abusius...) al mercat barceloní.

Per acabar, us presentem la recepta de la salsa de l’almadroc, en les versions original (extreta del Llibre del Coch de Robert de Nola) i actualitzada. Esperem que la pugeu provar a casa vostra!

…pren bon formatge de Aragó que sie fi he ralla’l bé. E com sie ben rallat pren
dos caps de alls que sien ben cuyts entre dues brases o sendres, e com seran cuyts
fes-los nets de tot e pica’ls bé en un morter. E quant sien ben picats metràs lo
formatge en lo morter, e tornar-ho has tot a picar ensemps. E mentre que picaràs
met en lo morter una bona cullerada de mantega ab uns quants rovells de hous e
picau molt bé ensemps. E com sie tot ben picat destemprar-ho has ab bon brou de
moltó que sia mig fret perquè si era massa calt faria pendre lo formatge…

Ingredients:
7 gr All
25 gr Formatge
10 gr Aigua

Elaboració: 
Ratlla el formatge. Pica els alls amb el formatge ratllat. Després afegeix l’aigua calenta.
Pica fins que es formi una emulsió, evitant remenar.


Pau Castell Granados
Carme Muntaner i Alsina

Cuando terminé el máster no me costó mucho decidir si matricular o no la tesis doctoral porque creí que no iba a ser un obstáculo para buscar trabajo y que, además, si no me matriculaba no podía pedir una beca. Esta última era la opción más deseable ya que la beca no sólo da dinero, sino un estatus profesional. Podemos decir que cuando a alguien se le da una beca predoctoral de lo que trabaja es haciendo la tesis (“supuestamente”, sí, se me puede objetar). Tenía claro que no iba a hacer la tesis doctoral con la expectativa de conseguir una buena situación laboral sólo para cuando la terminara, y menos aún si eso suponía que no iba a cobrar nada durante cuatro años. Considero que una persona cuando llega a la categoría de doctorando tiene la cualificación suficiente como para empezar una carrera profesional con un trabajo digno, no siendo explotado con la excusa de que aún no ha terminado la tesis.
Tal y como había planteado mi sistema de organización del tiempo parecía todo muy sencillo. Podía buscar financiación por la mañana y estudiar por la tarde. Lo que no contaba era con la complejidad que tiene buscar financiación, no es estar unas cuantas “horitas” en Internet y luego olvidarme. Desde luego aquí jugó completamente en mi contra mi ignorancia sobre el mundo de la financiación académica. También mi nota de expediente académico de la carrera, que no es baja, simplemente hay muchísimas personas que la tienen aun más alta. A pesar de que en el máster conseguí mejorar mi calificación media descubrí que no servía para nada y lo que importaba era lo que yo había sido hace tres años, cuando no tenía en absoluto claro que quería dedicarme a investigar. Me licencié en Filosofía por la UB, y ahora me doy cuenta de lo poco que nos hablaban los profesores de la investigación y de las consecuencias que iba a tener lo que hiciésemos durante la carrera. El tema de mi tesis es las influencias medievales en los judíos jasídicos. Éste no es lugar para explicar quiénes son los judíos jasídicos, la cuestión es que para investigar sobre ellos hay que salir de España, preferiblemente a Israel o a EEUU. Las próximas becas para Israel se concedían para el curso 2013/14. Las becas para EEUU… Si alguna vez alguien ha buscado becas para estudiar en EEUU sabrá a qué me refiero cuando digo que es un mundo infinito. De hecho, se recomienda dedicar dos años para decidir para qué Universidad solicitar. Existe otro método, que es primero matricularse en varias universidades y esperar para ver cuáles de ellas te ofrecen beca. Inconvenientes: si no pagas alrededor de unos 70 dólares –en calidad de tasas de solicitud de matrícula- ni siquiera miran tu documentación; además necesitas demostrar que dispones de al menos 7000 dólares, ya que es el dinero que tendrás que gastarte durante los primeros meses de residencia, de los cuales es posible que te devuelvan una parte. Mi pregunta es: ¿tiene 7000 dólares en su cuenta un doctorando que está pidiendo financiación? O, mejor dicho, ¿quién tiene ese dinero en realidad? En caso de que tenga un aval, que también se permite, supone pedirle a otra persona que invierta esa cantidad en ti, lo que implica contraer una deuda importante. En cuanto a las becas que se convocan para estudiar aquí, tanto el Ministerio como la Generalitat y la Universidad han recortado. De hecho, muchos todavía esperan la FPU, que suele salir en febrero y, dentro de las becas que se ofrecen a nivel nacional, es la que incluye mejores condiciones.  
A la incertidumbre por mi futuro se le añadió un problema en la organización del tiempo, si fue lo que al principio me convenció para comenzar la tesis llegó a ser lo que me disuadió. Prioricé la búsqueda de becas, para empezar necesitaba dinero porque sin dinero no podía ni vivir ni investigar, además, como escribí más arriba, es la forma de financiación más apropiada para un investigador. Además, debía emplear tiempo para buscar trabajo por si no me daban beca. Por otra parte, si quería aumentar mis posibilidades para que me diesen beca, debía publicar y debía asistir a congresos. En el caso de los congresos, no sólo es una inversión de tiempo, sino también de dinero, ya que buena parte de ellos son fuera de mi lugar de residencia, y no todos ofrecen becas. Termino situándome en un círculo vicioso, voy a congresos porque necesito dinero y al mismo tiempo, necesito dinero para ir a congresos. No hablemos ya de lo caro que nos puede resultar publicar, y si queremos que nos salga gratis, tiene que ser gracias a los contactos de nuestros directores de tesis.
Y aún no he hablando de la otra vía para recibir ingresos, que es buscar trabajo, para lo cual se necesita mucha insistencia y continuidad, sobre todo teniendo en cuenta la precariedad del mercado laboral actual. Ya no menciono la posibilidad de encontrar un trabajo digno, menos aun, en el que pueda poner en práctica la formación que me costó años conseguir.
Tal y como estoy planteando la carrera investigadora el lector se preguntará ¿los doctorandos no tienen que estudiar? ¡Por supuesto! Es que además, hay que buscar tiempo para la investigación propiamente dicha, para el trabajo de biblioteca. Que ya no implica sólo leer y sacar conclusiones de la documentación y de la bibliografía, sino aprender idiomas o perfeccionar otros.
Mi decisión ha sido dejar la tesis para poder estabilizar mi situación económica y buscar oportunidades laborales fuera del ámbito universitario, hasta ahora he estado en un mar de incertidumbre que ha hecho que este curso me haya visto en fuertes dilemas, ya que he no me he creído del todo que no tenga posibilidades de financiación, además que he querido sacar adelante mi vocación.

En este post por supuesto tengo unas palabras para ARDIT Cultures Medievals. Detrás de su nombre tan largo existe la ilusión y la vocación de mucha gente por encontrar su lugar en el mundo de la investigación universitaria. Da gusto trabajar con ellos por el entusiasmo y la vocación que transmiten por sus investigaciones, y porque han creído en la solidaridad y el trabajo en equipo para progresar académicamente. Sois un ejemplo a seguir.

Pepa Cons

Ja fa dies que a la web i als actes d’Ardit hi apareix el nostre logo: des de l’inici volíem un logotip que ens identifiqués com a entitat medievalista, acadèmica i jove. Havia de ser una imatge treta de l’iconografia medieval i a poder ser d’àmbit català, i un cop escollit ARDIT com a nom calia jugar amb les lletres, la imatge i el nom sencer. La primera idea fou escollir un element i es va votar de basar el logo en una gàrgola: durant uns dies va haver-hi una pluja d’idees i fotos penjades de tota mena de gàrgoles d’entre les quals se’n va escollir una de la llotja de València. 

Encara que l’element en si fos interessant, convertir-lo en logo era complicat ja que es tracta d’una imatge tridimensional, erosionada i amb un punt de vista inusual… i fer-ne una imatge gràfica simple, comprensible i d’impacte visual immediat era força complex. Encara més si la denominació completa de l’associació té 62 lletres! … i després d’algunes proves la gàrgola va quedar descartada. Una nova pluja d’idees i d’imatges va decantar el logo cap a un element més simple, de detall, i gràfic, com podia ser una caplletra. Remenant entre còdexs i escriptoris catalans medievals em va agradar el grafisme simple i estètic de la catedral de Vic de finals del s. XI, amb uns motius acabats en caps de gos: la moda dels gossos va arribar fins a mitjans s. XII i en un “De Summo Bonno” d’Isidor procedent del monestir de l’Estany vaig veure un parell de gossos que em van semblar molt adaptables a una A d’Ardit.

La tipografia de la resta del logo és extreta d’un document del s. XIV de l’arxiu de Cardona, ja que d’entre diverses cal·ligrafies extretes directament d’escriptures medievals era la que ens agradava més. El muntatge final és aquest i la resta d’imatge corporativa anirà sorgint segons les necessitats gràfiques que generi ARDIT:

Però en tota aquesta història ens havia quedat penjada una gàrgola valenciana, una curiosa simbiosi d’un gos-monstre agafant per les anques un personatge amb les mans a la seva boca, i la veritat és que l’escena es presta a interpretacions curioses entre les relaciones iconogràfiques i emocionals entre homes, gossos i artistes. I de les baralles i dificultats de convertir aquesta mena de gòtic zoofílico-sàdic en una imatge digna de doctorand medievalista en va sortir una variant còmica, que com que la gàrgola és valenciana va ser batejada com a Vicenteta.

Des del primer moment la Vicenteta va erigir-se com una mena d’alter ego on expressar amb ironia i absoluta llibertat d’opinió qualsevol aspecte sobre art medieval, màsters universitaris, burocràcia becària, actualitat o el que sigui. Doncs apa, a partir d’ara l’anireu trobant al tumblr d’ARDIT!

Laura de Castellet

A dia d’avui, el treball interdisciplinari s’ha convertit en una peça clau de la metodologia investigadora. L’especialització sobre certa temàtica requereix, doncs, de cert treball en equip que la complementi, la situï i la contextualitzi; ja sigui, de manera general o contraposant-la a altres temàtiques.

El treball interdisciplinari, requereix doncs, una bona dosi de treball en equip. Requereix, buscar allò complementari més afí, ja sigui en el terreny personal, professional o tots dos. Des d’ARDIT, considerem doncs la interdisciplinarietat com una de les claus de volta de la nostra associació. De fet, la nostra pròpia composició interna, adquireix un veritable sentit quan es treballa en comú, i quan  d’entre les moltes línies de recerca se’n troba un fil en comú i complementari. La posada en comú de les diverses línies de recerca obre la porta a noves possibilitats, perspectives i passos endavant, i és quan el veritable treball en equip esdevé fructífer, i obra la porta a temes que fins aquell moment eren -gairebé- implantejables.

L’estudi de la llengua, dels processos històrics, de les formes de pensament i creació artística, literària o filosòfica són totes elles activitats amb un mateix nexe creador: l’ésser humà. És per aquest motiu, que els vincles que s’estableixen entre unes i altres són tants i tant variats. I observats a certa distància adquireixen un major amplitud de mires.

La situació actual és extremadament complicada per totes aquelles disciplines humanístiques que molt sovint són menystingudes per la seva incapacitat de generar riquesa material. I és en aquest sentit, quan la paraula INTERDISCIPLINARIETAT adquireix per les humanitats un segon sentit. Un sentit d’agrupació, d’unitat i de fortalesa, davant del futur més incert, en el que si una cosa cal, és ser ben ARDIT.

Ivo Elies

Fascinació per l'Edat Mitjana, això es el que els membres d'ARDIT compartim per sobre de qualsevol altra cosa, això i també el fet de ser estudiants de tercer cicle en diferents punts de la nostra carrera (troba els nostres perfils aquí). Aquestes són les coses que ens portaren inicialment a unir-nos, el que ens va animar a formar una associació  va ser el suport de la nostra institució mare, l'Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona. 
Inspirats i nodrits pel seu model, som una estructura interdisciplinar and dos objectius clars: la recerca i la transferència i difusió del coneixement. La nostra aportació principal és aproximar-nos al món medieval des d'una perspectiva oberta, integral i, de vegades, atrevida (després de tot, això és el que vol dir ardit) massa sovint vedada als nostres professors...
Si llegeixes aquest bloc trobaràs posts sobre la nostra feina, les nostres activitats i els projectes que estem desenvolupant i, per descomptat, podràs donar-nos la teva molt esperada visió. Si ens segueixes a la xarxa, veuràs un món medieval divers, ric i inesperat, fes-te'l teu!

Fascinación por la Edad Media, eso es lo que los miembros de ARDIT compartimos por encima de cualquier otra cosa, eso y también el hecho de ser estudiantes de tercer ciclo en diferentes puntos de nuestra carrera (encuentra nuestros perfiles aquí). Éstas son las cosas que nos unieron inicialmente, lo que nos ha animado a formar la asociación ha sido el apoyo de nuestra institución madre, el Instituto de Investigación en Culturas Medievales (IRCVM) de la Universidad de Barcelona.
Inspirados y nutridos por su modelo, somos una estructura interdisciplinar con dos claros objetivos: la investigación y la transferencia y difusión del conocimiento. Nuestra principal aportación es aproximarnos al mundo medieval desde una perspectiva abierta, integral y, a veces, atrevida (después de todo, eso significa ardit en catalán) demasiado a menudo vedada para nuestros profesores...
Si lees este blog encontrarás posts sobre nuestro trabajo, nuestras actividades y los proyectos que estamos desarrollando y, por descontado, podrás darnos tu muy esperada visión. Si nos sigues en la red, verás un mundo medieval variopinto, rico e inesperado, hazlo tuyo!

Fascination with the Middle Ages, that is the one thing the members of ARDIT share above all others, that, and also being graduate students in different stages of our career (check out our profiles here). That was what brought us together in the first place, what encouraged us to form an association was the support  of our mother institution, the Institute for Research in Medieval Cultures (IRCVM) of the University of Barcelona.
Inspired and nurtured by its model, we are an interdisciplinary structure with two clear goals: research and knowledge transfer and diffusion. Our main contribution is to approach the medieval world from an open, integral and sometimes daredevil perspective (that is after all what ardit means in Catalan) too often forbidden to our seniors... 
If you read this blog you'll find posts on our work, our activities, the projects we're developing and of course you'll be able to give us a most wanted feedback. If you follow us on the net you'll see a colourful, rich and unexpected medieval world, make it your own!


Stay Medieval !!