Hablábamos hace un par de semanas de nuestras intenciones y el esfuerzo que estamos poniendo para conseguir hacer una realidad (y lo remarcaría con un “real” detrás pero quedaría redundante y poco fino) del trabajo interdisciplinario en época medieval. Pero aunque la teoría la tenemos más o menos clara, lo importante es ponerlo en práctica.

Hasta ahora sólo habíamos tenido oportunidad de probarlo de manera informal y virtual. O, siendo totalmente sinceros, de forma totalmente inesperada. Sólo hizo falta una mención via e-mail por parte de nuestra Secretaria a cierto aspecto que estaba trabajando relacionado con la magia. Y ¡bamf! (onomatopeya que acompaña a las apariciones por hechizo), toda una cadena de correos electrónicos salió de la nada proponiendo ligar el tema de las maneras más variopintas con nuestros propios temas de trabajo. De repente, la magia, además de ligada por naturaleza con sus brujas de todos los orígenes, se unió también a la ciencia, con sus curaciones y sus supersticiones, por muy contradictorio que pueda sonar. ¿Se quedó ahí la cosa? Ni mucho menos, pues la música tiene su propia magia terapéutica, igual que las reliquias y aquellos que las crean. En total, 17 correos llenos de conexiones entusiastas.

Vale, lo reconocemos, nos divertimos haciendo esto. Por eso, las 12 horas que pasamos encerrados el día 23 en el IEC intentando reproducir nuestra propia magia “sinérgica” levantaron todavía más nuestro ánimo (en vez de salir de allí doblados y ojerosos, cosa que debería hablar todavía mejor de nosotros). Podría extenderme otros cuatro párrafos hablando de las nuevas relaciones establecidas, de las ideas surgidas en el fragor de las exposiciones, de la hiperactividad mental generada al encontrar puntos comunes, y no conseguiría plasmar lo que aquello significó para nosotros.

Tal vez disfrutar con nuestro trabajo y no limitarnos a ver la Edad Media desde un prisma único, intentando abrir nuestra mente a nuevos métodos y disciplinas, sea lo que hace tan llevadera esta nueva aventura en la que nos hemos metido. Intentar transmitir todo lo que supone esto sin caer en el auto-elogio, ¡ah, eso es más difícil!.

Clara Jáuregui

Avui, 27 de març, ha passat una d’aquelles coses que els estudiants d’història medieval imaginem de tant en quant. Paul H. Freedman, medievalista de renom, amb una trajectòria llarga i fructífera que ha generat tot de llibres que molts de nosaltres hem tingut entre les mans, ha creuat l’Atlàntic des d’aquell mític racó de saber que és Yale per, entre altres coses, impartir una conferència magistral a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

L’Aula Magna, no cal dir-ho, estava ben plena. Els doctors Ignasi Baiges, director del departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica i Antoni Riera, catedràtic de la casa (tots dos de l’IRCVM) han presentat, m’atreviria a dir que amb un cert grau d’emoció, conferència i conferenciant. Al cap i a la fi el professor Freedman pertany, en paraules del Dr. Riera, “a aquell restringit però selecte grup” d’estudiosos nordamericans que s’han interessat per casa nostra.

El tema de la conferència, desconegut per a molts, era el màstic de Quios, un producte vegetal, resina blanquinosa i mastegable, que procedeix d’una varietat de llentiscle (planta de la família dels festucs) que creix només a la zona sud de la illa de Quios. Fet servir des de molt abans (en parlen Dioscòrides, Plini o Galè), a l’edat mitjana s’utilitza com a fàrmac, com a ingredient a la cuina i com a component de productes cosmètics. Avui de nou en recuperació, es conreava només a vint-i-quatre pobles del sud de la petita illa i tenia fins i tot sant patró, Sant Isidor de Quios, el martiri del qual féu brollar per primer cop les llàgrimes de les tiges del llentiscle

Val a dir però, que les propietats o la forma de recolecció del màstic han estat tan sols una molt bona excusa per parlar de conceptes tan profunds com són el valor i l’escassedat. Què fa que quelcom sigui considerat valuós? La seva abundància relativa? La seva qualitat? La seva procedència ignota? La dificultat per accedir-hi?

El màstic, la producció del qual era monopoli dels que controlaven Quios, genovesos des de principis del XIV, era bo però no excel·lent, tenia el preu del pebre però no arribava a de l’ambre gris o la càmfora, extremedament preuats. Venia d’un lloc concret però ben a la vora, emmig del Mediterrani i era escàs però no tant. Esdevé així un molt bon exemple del valor simbòlic atorgat a alguns productes que va més enllà de les seves característiques concretes i rau tant en l’imaginari col·lectiu com en tot un seguit de convenis culturals. Una reflexió que val la pena fer-se sobre moltes altres coses.

Delfi I. Nieto-Isabel

Han estat uns mesos més aviat durs, uns mesos de reunions llargues i intenses on ha calgut fer molta feina a nivell burocràtic per arribar a constituir-nos com associació. Uns mesos en els quals hem fet una gran feina d’organització interna, redactant els estatuts, la imatge corporativa, el logotip i tot allò que ha de tenir una associació. Així com de totes aquelles eines que ens han permès obrir-nos al món.

Però també, a la vegada que avançàvem creant aquest projecte també avançàvem a nivell personal establint afinitats amb un seguit de persones que en la majoria de vegades no coneixies, però amb les que totes elles comparties un projecte i una passió en comú, l’edat mitjana.

El dijous passat, ARDIT Cultures Medievals, es presentava de manera oficial a la Sala Grande Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Pels membres d’ARDIT, aquest acte, era la culminació d’una feina de mesos, i no podríem sentir-nos més satisfets del com es va desenvolupar.

Des d’aquí, doncs, només voldríem agrair a tots i totes els que hi vàreu assistir el vostre suport i la vostra càlida rebuda.

Moltes gràcies

El dilluns 13 de març, Teho Loinaz, doctorand de Filologia Àrab de la Universitat de Barcelona, va dur a terme una ponència sobre els textos catalans medievals dedicats a l'astrologia que no presenten un alt grau d'especialització ni requereixen uns coneixements matemàtics elevats, és a dir, l'anomenada "astrologia llega" (vernacular astrology).

Un dels prejudicis que l'estudiós actual ha d'evitar a l'hora d'analitzar un text d'aquestes característiques és la classificació de l'astrologia com a pseudociència, atès que a l'Edat Mitjana s'estudiava dins de les arts liberals amb l'astronomia. En canvi, aquestes obres constitueixen una font importantíssima per conèixer els interessos i preocupacions quotidianes de la gent (prediccions sobre el vencedor d'un combat, els guanys d'un negoci, la sort d'un viatge, l'elaboració de l'horòscop d'un nounat... són exemples dels usos que es donaven a l'astrologia). Loinaz també va fer notar que les simplificacions de l'astrologia tècnica ja s'havien produït a la Roma imperial per tal d'arribar a un públic ampli i adaptar-se als recursos econòmics de la gent, que no es podia permetre l'ús de determinats instruments.

El manuscrit 190 de l'Arxiu Episcopal de Vic (l'Astrologia de Vic) és un exemple de tractat miscel·lani medieval d'astrologia llega en català, que tracta tant l'onomatomàntica (càlculs numèrics per determinar el signe d'un nadó), com la fisiognomonia i dels dotze signes del zodíac.

A partir de la presentació d'aquest i altres documents d'astrologia traduïts al català durant l'Edat Mitjana, Loinaz va reivindicar l'interès d'aquest tema i la necessitat que des de l'àmbit de la Filologia es contribueixi a l'estudi d'aspectes com la circulació dels manuscrits, els trets lingüístics, la tipologia, la cronologia i les fonts.

Gemma Pellissa Prades

Els passats dies 7-9 de març ha tingut lloc a Lorca (Múrcia) el VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Aquesta trobada bianual, en la que es presenten el millors treballs d'investigació d'estudiants predoctorals menors de 30 anys, està organitzada per la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM) i compta amb el suport de l'Ajuntament de Lorca. En l'edició d'aquest any, s'han seleccionat un grup de 16 ponències d'un total de 85, que han abordat temes diversos relacionats amb el món de la història medieval.

La dinàmica del Simposi mereix una menció especial. A diferència d'altres esdeveniments similars, l'activitat es desenvolupa a porta tancada en una serie de sessions de treball conjuntes agrupades per temàtica. Aquesta modalitat enriqueix l'ambient de treball i afavoreix el debat, ja que les participants no es limiten a exposar les seves investigacions sinó que la discussió històrica i l'intercanvi d'idees ocupen el centre de les sessions, en un ambient distès i allunyat de la presió a la que sovint van lligades aquest tipus de trobades científiques.

En la present edició, cal destacar també l'esforç per part de l'organització en un context difícil motivat per la situació deixada pel terratrèmol del passat maig de 2011. El Simposi ens ha permès visitar alguns dels llocs emblemàtics de la ciutat com ara el castell de Lorca, declarat Bé d'Interés Cultural, i comprovar els esforços de consolidació i reconstrucció de les parts més afectades d'aquesta bonica localitat de la vall del Guadalentín.

Així doncs, el simposi ha constituit un punt de trobada enriquidor entre estudiants predoctorals d'arreu de l'Estat, afavorint l'intercanvi d'idees i l'establiment de llaços en un món, el de la investigació universitària, sovint massa impermeable. Celebrem aquest tipus d'esdeveniments i us animem a participar-hi en properes edicions.

http://www.murcia.com/lorca/noticias/2012/03/07-ayuntamiento-organiza-vi-edicion.asp

***

Los pasados días 7-9 de marzo se ha celebrado en Lorca (Múrcia) el VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Este encuentro bianual, en el que se presentan los mejores trabajos de investigación de estudiantes predoctorales menores de 30 años, está organizado por la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM) y cuenta con el apoyo del Ayuntamiento de Lorca. En la edición de este año, han sido seleccionadas un grupo de 16 ponencias de un total de 85, que han abordado temas diversos relacionados con el mundo de la historia medieval.

La dinámica del Simposio merece una especial mención. A diferencia de otros eventos similares, la actividad se desarrolla a puerta cerrada en una serie de sesiones de trabajo conjuntas agrupadas por temática. Esta modalidad enriquece el ambiente de trabajo y favorece el debate, dados que l@s participantes no se limitan a exponer sus investigaciones sino que la discusión histórica y el intercambio de ideas ocupan el centro de las sesiones, en medio de un ambiente distendido y alejado de la presión que a menudo asociamos a este tipo de encuentros científicos.

En la presente edición, cabe destacar también el esfuerzo por parte de la organización en un contexto difícil motivado por la situación dejada por el terremoto del pasado mayo de 2011. El Simposio nos ha permitido visitar algunos de los lugares emblemáticos de la ciudad como el castillo de Lorca, declarado Bien de Interés Cultural, así como comprovar los esfuerzos de consolidación y reconstrucción de las partes más afectadas de esta bonita localidad del valle del Guadalentín.

Así pues, el simposio ha sido un punto de encuentro enriquecedor entre estudiantes predoctorales de todo el Estado, favoreciendo el intercambio de ideas y el establecimiento de lazos en un mundo, el de la investigación universitária, a menudo demasiado impermeable. Celebramos este tipo de eventos y os animamos a participar en futuras ediciones.

Pau Castell Granados

Con el sencillo título de SANTA CLARA, se celebró el pasado 24-26 de febrero un congreso clariano en el convento de los frailes capuchinos de El Pardo, en Madrid. El evento consiguió contar con la presencia de algunos de los especialistas más reconocidos que investigan la figura de la santa de Asís, como Fernando Uribe, Marco Bartoli, Niklaus Kuster o Leonardo Lehmann , y otras intervenciones que pusieron de relieve la expansión de la forma de vida de Clara por la península (María del Mar Graña), y la experiencia de las clarisas en la actualidad (Sor Mª Alegría Zarroca o Sor Teresa Pujal).
El congreso ha sido un éxito de asistencia, con casi 150 participantes, entre los cuales más del 60 % fueron religiosas clarisas. Uno de los aspectos que me gustaría resaltar de este evento es que quedó manifiesta la importancia de las mujeres que en la época medieval dedicaron su vida a cuestiones espirituales, mujeres que, como Clara y tantas otras, tomaron decisiones por ellas mismas y fueron coherentes con la vida que llevaron, y aún así, quedaron durante muchos años olvidadas por la investigación académica y también por sus propias herederas en la orden.
El congreso ha servido punto de encuentro entre la investigación académica y las actuales hermanas de Santa Clara, y ha sido fructífero y enriquecedor para todos los y las asistentes.

Araceli Rosillo Luque

El passat divendres dia 2 de març a la tarda es va celebrar a Tremp (Pallars Jussà) la presentació del llibre de l'historiador Pau Castell "Un judici a la terra dels bruixots: La cacera de bruixes a la Vall Fosca". El llibre presenta una aproximació a la cacera de bruixes al Pallars, un espai privilegiat per a l'estudi d'aquest fenomen en el marc català i europeu. L'acte va comptar amb la presència del professor Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que va recordar en la seva intervenció que és precisament en terres de Pallars on trobem la primera referència legal d'Europa a la cacera de bruixes, l'any 1424. L'abundància de processos judicials per bruixeria conservats en aquesta regió pirinenca, abordats per Pau Castell en el seu treball, es complementen amb un elevat nombre de pervivències en la cultura oral d'aquestes valls, en les que la creença en l'acció de les bruixes ha perdurat fins a dia d'avui.

El llibre inclou, a més, l'edició íntegra d'un judici per bruixeria celebrat l'any 1548 al castell de Sort contra cinc persones de la Vall Fosca, acusades de bruixes i bruixots. El text del judici ha estat adaptat per l'autor per tal de fer-lo accessible als lectors no especialitzats, traduint-ne les parts en llatí i intercalant una sèrie de paràgrafs explicatius que contribueixien a una major comprensió del procés. En paraules de l'autor, "l'accés directe a la font primària, tradicionalment reservat als especialistes, és un dels principals elements d'aquesta obra que esperem contribueixi a acostar el Pallars de fa 500 anys als pallaresos i pallareses d'avui".

La jornada va comptar també amb la presència d'una representant de l'Ajuntament de la Torre de Capdella, la institució que ha donat suport a la publicació del llibre i que va anunciar una futura presentació a la Vall Fosca durant els propers mesos. L'acte de presentació celebrat a Tremp, que va gaudir d'una gran assistència de públic i va finalitzar amb la signatura de llibres per part de l'autor, va ser cobert per una corresponsal de la secció d'informatius de Pirineus TV. La notícia estarà aviat disponible a la web http://www.pirineustelevisio.com/. 

Del 23 al 25 de febrer va celebrar-se el X Congresso Internazionale dell'Associazione Italiana di Studi Catalani a Verona, la ciutat de Romeu i Julieta, sota el títol de Ciutat de l'amor: scrivere la città, raccontare i sentimenti.  

El programa abraçava tant temes de l'actualitat més immediata (com la taula redona dedicada a Ri-pensare le autonomie: cultura e politica in un mondo globale) com intervencions sobre la literatura medieval, que va comptar amb dos sessions centrades en la cort i una comunicació a càrrec de Carmen Teresa Pabón (UNED) sobre el tractament de l'amor i el desamor al Phantasticus de Ramon Llull.

A la sessió de divendres al matí, hi van intervenir, entre d'altres, Antoni Ferrando (que va destacar la influència italiana en el Curial e Güelfa i, més tard, va presentar el projecte de traducció d'aquesta obra dins del programa de recerca del grup IVITRA), Vicent Josep Escartí (amb "Amar i escriure a la València medieval"), Miquel Marco Antigas ("La cort medieval catalana: seu de l'apogeu i declivi de l'amor cortès i de l'aparició de noves formes de pensament"), Anna Maria Compagna ("Il sentimento tradotto: da Ausiàs March a Baltasar Romaní") i Michela Letizia ("La lingua dell'amore, linguistica e sentimenti nella letteratura catalana").

Xavier Renedo va il.lustrar, a través de composicions de l'època, alguns dels problemes propis de la ciutat medieval, com els esvalotadors nocturns i els difamadors, els joves desvagats i les males pràctiques amoroses. Marco Pedretti va reprendre aquest tema en relació amb el comportament de frare Juliot, protagonista d'un dels exemples que posa l'ase de la Disputa de Turmeda per mostrar que, igual que la resta d'homes, els membres del clergat pequen de vicis com la luxúria. A través de l'anàlisi d'aquest passatge, proper a les novelle italianes, Pedretti va argumentar que la Disputa de l'ase és una obra anticlerical, tot i que no antireligiosa, atès que la ironia que la caracteritza només es pot entendre en el marc referencial d'una societat cristiana, a la qual remeten el delme i el sagrament de la confessió. I és que és precisament frare Juliot aprofita la confessió d'una dona jove, casada i beneita, per cobrar-li el 10% de les relacions sexuals que té amb el marit. Al final de la narració el frare pecador no rep cap càstig per les seues accions, al contrari, és lloat per la dona, que ha quedat molt contenta de l'arranjament i pel marit, el qual celebra que la seua esposa hagi rebut el sagrament.

A la tarda, durant la meua intervenció, vaig comparar les cinc obres de ficció sentimental de Francesc Alegre per tal d'extraure'n els trets comuns que caracteritzen el discurs amorós de l'autor. La situació a partir de la qual es desenvolupa la trama és la mateixa a totes les obres (tret del Sermó de amor): la presa de consciència, per part de l'enamorat, de la insatisfacció que li provoca la relació amb l'estimada, una belle dame sans merci a la qual fa responsable del seu patiment. A partir de la caracterització de la dama, vaig resseguir la utilització de tòpics provinents dels discursos misògins en l'obra d'Alegre i vaig analitzar-ne la funció preventiva i guaridora com a remei d'amor, aplicat amb més o menys èxit segons el text.

Gemma Pellissa Prades