Els propers 17-19 d'abril tindrà lloc el Simposi Internacional Els Abrils de l'Hospital. Organitzat per l'IRCVM, la Fundació Sant Pau, la Biblioteca de Catalunya i l'Ajuntament de Vandellós-L'Hospitalet de l'Infant, Ardit ha tingut la oportunitat de posar també el seu granet de sorra.

En aquesta segona edició del Simposi, l'objectiu principal és reunir a un grup d’especialistes, nacionals i internacionals que han focalitzat gran part de les seves recerques en la història dels hospitals, sobretot d’aquells que van veure la llum durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna.

A continuació us deixem el programa del Simposi, i us recordem que les inscripcions encara estan obertes. Si voleu acompanyar-nos només heu d'escriure a abrils.hospital@ub.edu

Entre los días 3 y 5 de diciembre de 2012 tuvo lugar en Salamanca el VI Congreso Internacional Iberoamericano de la Sociedad de Filosofía Medieval (SOFIME) con el título De Natura. Para quien, como yo, realiza una tesis doctoral en el ámbito de la historia de la cosmología centrada en la Edad Media, este congreso se presentaba como la oportunidad de aprender, en pocos días, muchas cosas nuevas y profundizar en algunas de las conocidas. Y así fue.

Debido a la focalización (¿excesiva?) en mi ámbito de investigación, fui al congreso con una idea determinada de natura: la naturaleza entendida como la realidad material del universo. En cambio, durante el congreso la idea de naturaleza se tomó desde muchos puntos de vista, pudiendo tratar un amplio abanico de temas ontológicos, metafísicos, físicos, antropológicos y éticos. ¿Qué significa el concepto natura para los pensadores y las pensadoras medievales? La respuesta no es sencilla. Probablemente la ligazón que el término mantenía con las ideas de “creación” y “encarnación” dice mucho de la perspectiva desde la que se concebía el universo creado. Pero también se entendía por natura la naturaleza de algo, como, por ejemplo, la naturaleza del alma, la naturaleza humana, e incluso la naturaleza de Dios. No sólo podemos hablar de la naturaleza de (casi) todo, sino que, además, (casi) todos los filósofos han tomado la cuestión de la naturaleza como motivo de reflexión. Es lo que tiene el discurso filosófico, hablamos (casi) siempre de lo mismo… pero, ¡qué colorido de matices!

Estos últimos días o meses (la elaboración de la tesis doctoral provoca que la percepción del tiempo tenga más o menos ese margen de error) estoy estudiando a fondo el Periphyseon de Juan Escoto Eriúgena. En las primeras páginas de la obra podemos leer una distinción fundamental de la naturaleza en cuatro especies. Estas son sus palabras: “Considero que la división de la naturaleza puede ser de cuatro clases, teniendo en cuenta cuatro diferencias, de las que la primera consiste en aquélla que crea y no es creada, la segunda en la que es creada y crea, la tercera, en la que es creada y no crea, y en la cuarta, la que ni crea ni es creada” (Juan Escoto Eriúgena, Sobre las naturalezas, trad. Pedro Arias y Lorenzo Velázquez, Barañáin: Eunsa, 2007, p. 79). Esas cuatro especies son, respectivamente, la naturaleza increada, las causas primordiales, los elementos y el retorno de todos los seres en Dios.

Cuestiones como las tratadas por Eriúgena, y por autores y autoras tan fecundos/as como Agustín de Hipona, Guillermo de Conches, Bernardo Silvestre, Hildegarda de Bingen, Herrada de Hohenbourg, Barthomolaeus Anglicus o Ramon Llull, entre muchos otros/as, han ocupado espacios y tiempos de la agenda cultural de este año 2012 del que nos despedimos. Pienso en el congreso de la SOFIME, pero también en las Jornades d’Espiritualitat Medieval organizadas por la Societat Catalana de Filosofia (Institut d’Estudis Catalans), así como en la primera sesión de los Seminaris en Tàndem organizada por ARDIT y en la que tuvimos ocasión de contrastar la visión medieval y contemporánea del mundo, mostrando que la tradición cultural de la que dependen hace coincidir algunos de sus presupuestos. Pero esto no se acaba aquí, claro está.

Por ahora, un dato. La SOFIME organizará el siguiente congreso, dentro de cuatro años, en Barcelona. El relevo lo ha tomado el profesor Alexander Fidora (Universitat Autònoma de Barcelona) y su equipo, que están llevando a cabo un interesante trabajo en el ámbito de la filosofía medieval. Y, digo yo, ¿quién se anima a echarles una mano?

Georgina Rabassó

En les conclusions al col·loqui Crisi nel medioevo (III): politiche economiche e per l'alimentazione di fronte alle carestie, celebrat a principis de novembre d’aquest any a Viterbo, el veterà medievalista italià Giovanni Cherubini assegurava que tota història ha de ser sempre, en part, història contemporània, i que l'historiador té la responsabilitat, amb els seus estudis sobre el passat, de fer llum, també, sobre les contradiccions del món d'avui. Aquest pensament es troba darrera de l’interès d’estudiar les causes de les caresties i les fams medievals: malgrat, durant dècades, la por de la fam hagi resultat un fantasma llunyà pels europeus occidentals, l’escassetat o l’absoluta mancança d’aliment ha seguit maltractant societats arreu del món.

Les primeres teoritzacions modernes sobre les causes de la fam són degudes a Thomas R. Malthus (1766-1834), i posen èmfasi en el decreixement del rendiment de la terra a mesura que creix la superfície explotada. Així, en augmentar l’àrea de conreu a mesura que una població creix, l’efecte de les escassetats alimentàries es farà sentir més sovint, fent més lent aquest creixement i desestabilitzant les societats. Aquestes tesis van servir durant dècades als historiadors de la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna per explicar perquè es produïren els greus desequilibris d’aquests períodes. Investigadors com Labrousse, a la França moderna, o Pierre Vilar, a la Catalunya baixmedieval i moderna, per exempe, van aplicar aquesta visió als seus respectius períodes i territoris.

Més recentment, però, durant la dècada dels setanta, la investigació sobre les fams i les escassetats alimentàries va patir la seva petita revolució amb l’obra d’Amartya Sen, que, a partir dels seus estudis sobre els desastres alimentaris d’Etiopia i Bangla Desh va explicar l’existència de dues menes de factors que desencadenen les fams: els relacionats amb la caiguda de la disponibilitat del menjar (FAD, Food Availability Decline) i els relacionats amb la caiguda de la capacitat o dret d’accés al menjar (FED, Food Entitlement Decline). La caiguda de la disponibilitat es dóna principalment amb les males collites, mentre que la caiguda del dret d’accés té a veure, entre d’altres, amb la incapacitat o incompetència de les autoritats polítiques, la ineficàcia de les infraestructures de transport, o les desigualtats econòmiques. En tots els casos estudiats per ell, els factors de FED eren molt més importants que els FAD.

En part inspirats per aquest renovellament, en els darrers anys diversos investigadors estan tornant a l’anàlisi de les escassetats alimentàries medievals. Ara, però, el seu acostament s’està produïnt des d’òptiques molt més variades i donant molta més importància als factors polítics i d’estructura econòmica. A Catalunya, dos projectes de recerca, dels quals forma part l’autor d’aquestes ratlles, s’estan dedicant a l’anàlisi en profunditat d’aquests processos, procurant analitzar el seu component polític i de mercat: el projecte de l’IEC dirigit per Antoni Riera, Escassetats, caresties, fams i mortaldats  a Catalunya a la Edat Mitjana. Estudi i corpus documental (ara reconvertit en Els cereals als mercats dels Països Catalans a l'edat mitjana: la gestió dels intercanvis d'un aliment estratègic), i el projecte de la UdL dirigit per Pere Benito i Monclús anomenat Carestías, hambres y mortalidades en la Edad Media, de la UdL (reconvertit aquest any Mercados alimenticios en la Edad Media: actores, mecanismos y dinámicas).

Tots dos han posat l’èmfasi en la construcció d’una xarxa internacional d’especialistes en el tema, construcció que té com a fites eminents la sèrie de col·loquis que, amb el nom genèric de Crisis a l’Edat Mitjana, s’han anat convocant per debatre sobre les crisis alimentàries medievals. El primer, esdevingut l'any 2010 a Lleida, es centrà en l’anàlisi dels Models, explicacions i representacions de les crisis; el segon, que va tenir lloc el 2011, també a Lleida, i titulat Crises in the Middle Ages: War and Famine, va centrar-se a analitzar la guerra com a factor desencadenant de les escassetats alimentàries; el tercer amb el títol esmentat, es celebrà recentment a Viterbo, a la Università degli Studi della Tuscia, i tenia l'objectiu de discutir i posar en comú les pràctiques polítiques lligades a la prevenció de les caresties i les escassetats alimentàries a l'Edat Mitjana.

Sovint, els investigadors de les fams contemporànies han considerat que, mentre aquestes mereixen ser estudiades en tota la seva complexitat, les de tipus antic  (les preindustrials), poden ser rellegades a la seva condició de causades per simples factors de disponibilitat d’aliment. Amb les recerques recentment impulsades per projectes com els que hem esmentat, cada cop sembla més clara, també per a les fams preindustrials, l’existència de múltiples causes, així com de responsabilitats polítiques i econòmiques determinants i determinades en el seu desencadenament. A través de la revisió de l’estudi d’aquestes qüestions és possible, doncs, que s'avanci cap a una millor comprensió de qüestions que, com a investigadors sobre la condició humana, i també com a éssers humans, han d'atraure la nostra atenció.

Pol Serrahima

Aquest dimecres es va portar a terme a la Facultat de Geografia i Història de la UB l’última sessió del cicle IRCVM Internacional d’aquest curs, que va presentar la doctora Núria Silleras-Fernández, professora de la University of Colorado, Boulder, i associada a l’IRCVM. La sessió girava entorn de la reginalitat a la Corona d’Aragó, és a dir, de l’estudi dels conceptes de poder, autoritat i influència en les reines de la corona catalanoaragonesa, partint especialment de l’estudi de la documentació conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). A la introducció, la Dra. Silleras-Fernández va aclarir les diverses tipologies de reines: és essencial la distinció entre la reina per dret propi, feta successora per l’anterior detentor del poder reial, o la reina consort, esposa del monarca; a aquestes dues categories s’hi poden sumar les de reina mare, reina regent o reina vídua, i, més important per al cas catalanoaragonès, reina lloctinent. Igualment, es va posar èmfasi en què el poder de la reina tenia com a bases el que establia la llei de cada regne, les circumstàncies o particularitats del moment històric i l’interès i capacitat de la pròpia reina per establir xarxes d’influència. El conjunt de la conferència, de fet, ajudava a entendre per mitjà de diversos exemples de reines de la Corona d’Aragó com aquests factors s’interrelacionaven i esdevenien determinants per al rol que acabaven jugant les reines a nivell polític.

Així, després d’aclarir breument que la llei sàlica és sempre fruit d’una conjuntura puntual que s’acaba fent permanent en la legislació (per això és present a França des de la fi de la dinastia capeta, i també a la Corona d’Aragó; en canvi, no arribà a Espanya fins al desembarcament borbó, ja que Las siete partidas preveien l’heretatge per part de dones, per legitimar les filles del rei Alfons X), una primera secció de la conferència va tractar sobre les expectatives posades sobre la reina, és a dir, l’ideal al qual s’havia d’adequar, del qual en sobresurt la maternitat, especialment d’un fill mascle que garanteixi la successió. També, però, la reina era una figura essencial per a la legitimació moral i simbòlica de la monarquia, que s’havia d’expressar a través de la pietat, la demostració de virtut i el cerimonial cortesà. Encara que Pere Llombard o Francesc Eiximenis teoritzen sobre les qualitats d’una reina, qui ho sintetitza en menys paraules és Alfons X:

“E porende deue el Rey catar, que aquella con quien casasse, aya en si quatro cosas. La primera, que venga de buen linage. La segunda, que sea fermosa. La tercera, que sea bien acostumbrada. La quarta, que sea rica.” (Segunda partida, título VI, ley I: “Quales cosas deue el Rey catar en su casamiento”)

El que s’espera d’una reina també queda establert en la utilització, per part de les fonts, de diversos models de reginalitat: són especialment models bíblics, com la reina Ester de l’Antic Testament, o la Mare de Déu, però també models històrics, com Sanxa de Mallorca, esposa del rei Robert I de Nàpols, o mitològics i literaris. Establerts els models, cal confrontar-los amb la pràctica real de la reginalitat, que molt sovint depèn de l’existència d’una base econòmica que permeti l’extensió del patronatge de la reina, és a dir, la construcció de xarxes d’influència dins dels mecanismes de la política, de la cort, de la família o de l’Església. La realitat històrica mostra exemples concrets de reines que influencien de forma determinant tant el rei com els seus súbdits (per exemple, Violant de Bar, muller de Joan I el Caçador), o, pel que fa a la corona catalanoaragonesa, revela la rellevant posició de moltes reines en el càrrec de lloctinent, essencial per la dispersió del territori a governar.

Tal com va concloure Silleras-Fernández, tanmateix, el paper atorgat a la reina segueix depenent de la voluntat del rei –tal com es fa evident en el ritual de coronació– i, en última instància, de la submissió d’aquest a les regles del pactisme, com demostra el fracàs en la coronació i ennobliment de Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere III el Cerimoniós, que malgrat tenir el suport del seu marit no es pogué consolidar en les xarxes de poder de la reialesa i l’alta noblesa catalanoaragoneses (la seva coronació es representa a la imatge adjunta). Per últim, són d’agrair les línies de recerca esbossades per la conferenciant, que va fer un èmfasi especial en les particularitats històriques que mereixerien un aprofundiment acadèmic, o en la documentació que resta pendent d’investigar a l’ACA, per tal d’animar a la recerca en aquest camp als estudiants predoctorals.

Laia Sallés

El segon dia de les Jornades es va celebrar a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Armand Puig (Facultat de Teologia de Catalunya) en va obrir la sessió i acte seguit, Lola Badia (Centre de Documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona) va presentar l'estudi de Miriam Cabré Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran, publicat a la Col·lecció Blaquerna, codirigida per Pere Rosselló i Albert Soler.

Badia va argumentar que seria convenient estudiar els punts de contacte entre Ramon Llull, Cerverí de Girona i Francesc Eiximenis, a més d'establir els paral·lelismes entre el beat i la tradició trobadoresca en general, ja que la seua obra conté elements provinents de la poesia cortesana que han estat adaptats a les necessitats de l'autor. La dificultat d'aquesta tasca és considerable, atès que Llull transforma i desfigura aquests materials en la seua producció. Però el volum presentat en facilita la recerca, no només perquè dóna les bases per aprofundir en l'estudi de la poesia lul·liana (un dels àmbits encara poc treballats), sinó perquè també presenta el context cultural en el qual es mouen els intel·lectuals laics del s. XIII a la Corona catalanoaragonesa, com Cerverí i Llull, i permet reflexionar sobre la concepció de la figura del joglar en aquests dos autors.

L'estudi de Cabré parteix de la tesi doctoral de l'autora sobre Guillem de Cervera, publicada uns anys enrere en anglès a l'editorial Tamesis. La nova publicació ha estat convenientment posada al dia, conté els resultats de les darreres investigacions sobre el poeta i apunta nous horitzons de recerca, com l'edició crítica del corpus cerverinià.

A continuació, Miriam Cabré va realitzar la ponència L'obra del trobador Cerverí de Girona: una finestra a la cultura del seu temps, en la qual va traçar una primera aproximació entre l'obra de Llull i la de Cerverí. En primer lloc, va explicar que malgrat que se sol considerar el trobador contemporani de Ramon Llull, en realitat és una mica anterior, ja que quan Ramon comença a escriure Cerverí ja es troba a la darrera etapa de la seua vida (segurament morí el 1285). Per tant, en un estudi que relacionés els dos autors, en principi, el mestratge aniria de Cerverí a Llull. Entre els anys setanta i vuitanta aquests dos personatges devien freqüentar els mateixos ambients i rebre i referir-se a les mateixes novetats culturals; tot i que si Llull les amaga, Cerverí les exhibeix, també manipulades segons els interessos del seu protector, Pere el Gran.

En segon lloc, va desmentir que Cerverí es limités a reelaborar motius presents a la tradició sense introduir-hi cap novetat i va destacar les concomitàncies presents entre la producció del trobador i la de Llull, sobretot en matèria religiosa. Tot i que les composicions que Cerverí dedicà al tema són una part menor del seu corpus, no es tracta d'una categoria aïllada.

El Cançoner del comte d'Urgell conté el "Sermó" de Guillem de Cervera, que hi adopta el paper de savi i predicador i que demostra una gran competència a l'hora d'utilitzar la literatura devocional en un registre divulgatiu, així com els recursos propis del sermó popular. El to devocional és palès també als poemes del corpus líric com "Lo vers de Déu" (una mena de credo on el poeta demana el perdó diví) i "Lo vers de la Hòstia", ambdós compostos en un registre retòric elevat. Aquests poemes estan dedicats a Jaume I, rei conegut per la seua devoció i al qual potser Cerverí volia complaure en un context determinat.

A l'últim, el poeta també escriví dos composicions marianes: l'"Alba" i la "Cançó a Santa Maria". A "L'alba", hi compara l'enamorada i l'amor trobadoresc amb una estimada molt superior, la Mare de Déu, de manera que reprèn els motius de la himnologia mariana i els aplica a un gènere profà. El rei Jaume de Mallorca, que estigué enemistat amb Pere el Gran, n'és el destinatari. Podria tractar-se d'un text escrit en un moment de pau entre els germans o bé d'un avís al monarca, ja que a la tornada Cerverí afirma que Jaume de Mallorca sap fer-ho tot bé i que ha de servir el món tot honorant l'alba. Aquest procediment recorda el que utilitza en un altre poema per fer memòria a Jaume I del fet que és un servidor de Déu. La "Cançó a Santa Maria" torna a esmentar Jaume I, presentat aquí com un devot modèlic de la Mare de Déu. L'interès d'aquests poemes també rau en els destinataris inusuals de les dedicatòries de Cerverí, que no devien suscitar la simpatia de Pere el Gran.

Després d'un debat molt fructífer sobre la ponència, Anna Fernàndez, doctorand del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona, llegí la comunicació Formes i funcions de la poesia en el projecte de Ramon Llull. Fernàndez explicà que la producció literària del beat respon al seu projecte apologètic i que Llull proposa una literatura alternativa per fer accessibles els continguts didàctics del seu programa. A continuació, realitzà un estat de la qüestió sobre les classificacions existents del corpus lul·lià en vers. Des del punt de vista estètic, s'ha distingit entre les obres amb valor poètic i les que no en tenen, entre les quals hi ha textos expositius i didàctics. El De concili roman fora de la classificació. En canvi, una agrupació formal (usada per Romeu i Figueras) classifica les composicions segons la mètrica: en noves rimades, metre èpic francès, formes trobadoresques i populars i les formes del salut litúrgic musulmà, on s'hi inclourien els Cent noms de Déu, tractat el dia anterior. Però encara hi ha una darrera agrupació possible, proposada per Simone Sari: una classificació de la poesia segons la funció pragmàtica i funcional que dóna Llull a les obres. Fernàndez caracteritzà les obres classificades segons aquests paràmetres. Per acabar, va destacar la utilització que Llull fa de la poesia, que adapta en cada moment a les pròpies necessitats expressives i reivindicà la importància de realitzar un estudi detallat sobre la llengua de les seues obres en vers, l'estructura mètrica, la codicologia, la transmissió i el contingut per tal de veure'n les característiques de difusió i de situar-les en el programa lul·lià. Al torn de preguntes, cal destacar la intervenció de Simone Sari, que es referí a la importància del Dictat de Ramon, atès que podria tractar-se de la primera mostra del comentari d'un autor sobre la seua pròpia composició.

Les Jornades es clogueren amb una lectura dramatitzada de l'Alba de Cerverí de Girona traduïda per Alfred Badia i de fragments del Llibre de santa Maria i del Plany de la Verge de Ramon Llull a càrrec dels actors Aina Huguet i Ignasi Guasch.

Gemma Pellissa Prades

Durante los días 9,10 y 11 de mayo tuvieron lugar las VII Jornadas en Culturas Medievales organizadas por el IRCVM, esta vez en un lugar privilegiado como es el Monasterio de Pedralbes. ARDIT también tuvo sus privilegios, y allí fuimos a ayudar en lo que pudiéramos a la organización de tan magno evento. Y desde esa posición podemos asegurar que las Jornadas fueron un completo éxito.

Tal vez el mayor éxito de convocatoria lo provocó el taller realizado el día 11, en el que se pudo visitar el archivo del monasterio además de ver (¡y tocar!)  documentos originales de éste. Para poder entender la cantidad de gente que se apuntó (y los que no se apuntaron pero intentaron venir igualmente) hay que recordar que en Pedralbes sigue existiendo una comunidad de clausura y que por regla general el archivo permanece cerrado al público, e incluso a los investigadores. Era entonces un reclamo goloso para aquellos que quisieran traspasar la frontera de lo casi prohibido.

El taller, que debido al tamaño de las estancias y a la zona donde estaban  se tuvo que dividir en pequeños grupos, fue conducido por Anna Castellano (IRCVM-  Museo de Pedralbes), Carme Aixalà (Museu de Pedralbes), Ignasi Baiges (IRCVM), Anna Rossell y Mónica Navarro (estas dos últimas, conservadoras del archivo).  Araceli Rosillo y la que suscribe ayudamos también en la organización general  del taller. Tras una explicación general del origen del archivo y su máxima organizadora, sor Eulalia Anzizu, se fueron visitando las diferentes zonas, por un lado una selección de documentos (los intocables y los manoseables, eso sí, con guantes) y por otro la zona de clausura y el archivo.

¿Qué decir del archivo? Personalmente se había convertido en uno de los sitios que más ansiaba visitar, pues mucha de la documentación que debía consultar para mi tesina se encontraba allí, lejos de mi alcance. Un pequeño drama investigador. Así que aproveché y me empapé bien de su esencia, sabiendo que tal vez nunca más podría volver allí. Mentalmente estaba haciendo fotografías a todo, que aunque para mi investigación no servían de mucho, parecían una pequeña victoria.  Desde luego, para mí, este recuerdo sensiblero vale su peso en oro.

Pero éste no fue el único momento triunfal de la tarde. Varios miembros de ARDIT fueron testigos del auténtico momentazo (si se me permite) que viví gracias a otro compañero nuestro, Ivo Elies. Desde aquí  me genuflexiono y le doy las gracias otra vez.  Y es que visitando la zona de los manuscritos tocables y estando yo con la mirada ocupada en vigilar a posibles transgresores, la voz de Ivo se alzó con una pregunta cautelosa: Escolta Clara… com dius que es deia l’home que investigues? Con cara de incredulidad y el corazón a mil me acerqué hacia el manual que él estaba consultando para ver, con los ojos a punto de caérseme de las órbitas, el nombre del médico huidizo en el papel centenario. ¿Qué posibilidades había de encontrar allí, en unos libros sacados de forma aleatoria, un documento del cual no tenía ninguna referencia? Como soy de letras no me molestaré en hacer una estadística seria y lo resumiré en palabras simples: pocas, muy pocas. ¡Ni cenas ni canonizaciones serán una recompensa justa para tan dulce hallazgo!

Finalizo ya este resumen totalmente parcial y subjetivo del taller, dando las gracias a quienes hicieron posible la visita, a quienes no dejaron de preguntar cuándo se podría consultar la base de datos que contendrá el archivo digitalizado, a aquellos que intentaron pedir permiso para fotografiar el documento sorpresa y, por supuesto, al increíble Ivo y sus ojos milagrosos. Gracias a todos por una tarde magnífica.

Clara Jáuregui

L'Aula Lul·liana de Barcelona (http://aulalulbcn.narpan.net/) és un exemple dels bons resultats que es poden obtenir amb la interdisciplinarietat, tant pel que fa a la investigació com a la transmissió del coneixement. Formen part de l'Aula Lul·liana la Facultat de Teologia de Catalunya, la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i, des d'enguany, l'Archivium Lullianum de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquestes institucions es dediquen a l'estudi de la figura, obra i el pensament de Ramon Llull i organitzen cada any unes jornades sobre l'autor.
    Els dies 11 i 12 de maig de 2012 es va dur a terme la sisena edició de les jornades, que es van desenvolupar al voltant de dos eixos principals: l'ús de les formes poètiques per part de Llull i la relació del beat amb la didàctica i l'islam. A la presentació, a càrrec del vicedegà de la Facultat de Teologia i d'Albert Soler, president de torn de l'Aula, es va anunciar que l'any 2016 se celebraria el setè centenari de la mort de Ramon Llull i que s'organitzaria un congrés internacional amb simposis en diverses ciutats d'Europa.

    Òscar de la Cruz (Archivium Lullianum, Universitat Autònoma de Barcelona) va tractar els dos temes de les jornades d'enguany en una poència titulada Notes sobre el context i la finalitat dels Cent noms de Déu de Ramon Llull, una obra poètica que no només té com a referent immediat els 99 noms de Déu de l'islam (que Llull adapta a la fe cristiana i fins i tot hi afegeix nous noms que considera més adequats per a Déu, com ara “Jesús”), sinó que podria utilitzar una forma poètica que no respon als paràmetres rítmics de la poesia romànica perquè s'hauria de recitar segons les cadències psalmòdiques o cantades de l'Alcorà en la cerimònia religiosa. L'autor dels Cent noms de Déu vol superar la tradició alcorànica, en la qual només es poden saber 99 dels 100 noms de Déu, perquè només Déu els sap tots. Llull, en canvi, compon un llibre en què ell, l'autor, n'hi escriu 100, de manera que provaria que el plantejament islàmic és erroni. A més, insisteix en el fet que la matèria del seu llibre és millor que la de l'Alcorà, perquè conté noms més propis de Déu. Per tant, si Llull és capaç d'escriure una obra d'aquestes característiques la sacralitat de l'Alcorà, considerat tan bell que només pot ser obra de la mà de Déu, quedaria en entredit. Així, als Cent noms de Déu, Llull no només recorre a llibres i a la tradició islàmica per documentar-se, com ocorre al Llibre del gentil i dels tres savis, sinó que utilitza els mateixos recursos que les fonts àrabs per defensar la fe cristiana. Al torn de preguntes hi va haver moltes intervencions, entre les quals la de Lola Badia, que va reiterar la necessitat de tenir en compte l'estudi de formes poètiques diferents de la tradició romànica a l'hora d'analitzar determinades obres de Llull que s'escapen d'aquesta mètrica, com ocorre a la Medicina de pecat o al Llibre d'Amic e Amat.

    Després de la pausa-cafè, Maria Isabel Ripoll (Càtedra Ramon Llull, Universitat de les Illes Balears) va presentar una comunicació sobre El Llibre d'intenció de Ramon Llull: un manual d'iniciació cristiana per als laics. L'autor el va dedicar a son fill, per tant, el públic potencial de l'obra són els laics cristians que coneixen la doctrina, però que no saben la intenció per a la qual han estat creats. Llull hi desenvolupa la teoria sobre la doble intencionalitat que ja s'apuntava al Llibre de contemplació. La primera intenció ha de ser estimar i servir Déu i la segona, rebre els béns dels quals hom és mereixedor. El problema sorgeix quan es produeix un desordre de les intencions, és a dir, quan es posa la primera al lloc de la segona i viceversa. Per això Llull n'explica la jerarquia i com el pecador n'ha de revertir l'ordre. Els beneficis mai no s'han de situar al lloc de la primera intenció del homes, el beat ho exemplifica a partir del comportament de persones pertayents a diferents oficis, fins i tot clergues, que no ho respecten, de manera que això té conseqüènces negatives en la societat, que considera que es troba en crisi (“molt home, fill, ha bona intenció en desijar esser prelat, la qual temptació li fa amb les riqueses e los honraments qui a prelat se covenen”). La reforma que planteja al Blaquerna, doncs, seria possible si es restablís l'ordre de les dos intencions. A continuació, Ripoll va situar la redacció del Llibre d'intenció en una etapa primerenca de la producció lul·liana, que correspondria a la primera fase de l'Etapa Quaternària i en va exposar la transmissió i les edicions. Es tracta d'una obra que fou molt difosa entre clergues i mercaders de Barcelona i Mallorca i que fins i tot es coneixia a Castella. Per acabar, Ripoll reivindicà la possibilitat de llegir aquesta obra en clau actual i aplicar-la a polítics, monarques i altres ciutadans que tinguin com a finalitat de l'exercici de la seua professió l'enriquiment i perverteixen, d'aquesta manera, l'ordre de les intencions.

    La sessió del primer dia es va cloure amb la commemoració dels deu anys de la Llull DB (http://orbita.bib.ub.edu/ramon/index.asp) a la xarxa. Anthony Bonner, director i fundador de la base de dades i Joan Santanach (Centre de Documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona) n'explicaren les diferents etapes per aconseguir una eina de treball i font d'informació avui dia imprescindible per a tot lul·lista. Si no la coneixeu, val la pena visitar-la!


Gemma Pellissa Prades  

Bajo el título La llibertat humana a la filosofia jueva medieval, el Dr. Miquel Beltrán impartió el pasado jueves 26 de abril la conferencia que ha ocupado la segunda sesión de IRCVM Internacional, celebrada en el edificio Josep Carner de la Universidad de Barcelona. El Dr. Miquel Beltrán, profesor de filosofía de la Universitat de les Illes Balears e investigador asociado del IRCVM, ha centrado sus investigaciones en torno al pensamiento judío medieval y moderno, especialmente en el ámbito filosófico. La conferencia que ofreció planteaba ciertas cuestiones sobre uno de los temas que ha desarrollado en su último trabajo, aún inédito: a lo largo de la sesión, el Dr. Beltrán buscaba desarrollar de qué manera el pensamiento judío medieval soluciona la aparente contradicción entre la libertad humana y la presciencia divina, y cuáles de estas meditaciones propias de autores medievales tienen continuidad en el pensamiento moderno.  

Para delimitar hasta qué punto es novedosa la reflexión medieval, se puntualizó qué leemos exactamente sobre este asunto en las Escrituras, qué añadidos introduce el Talmud y cuál es la posición farisea al respecto. Tras reparar en los textos conservados de diversos pensadores, podemos admitir la carencia de tal problema antes de la Edad Media. La omnisciencia divina y la libertad humana se admiten sin encontrar entre ambas una dificultad conceptual que requiriera una solución filosófica. El mejor ejemplo de esta posición es la máxima expresada por Rabí Akiva (s. I e.c.): “todo está previsto y la libertad es dada”. Esta fórmula canónica farisea parece encerrar una paradoja que no preocupó al judaísmo rabínico, pues estos aceptaron la máxima durante siglos sin añadir ninguna explicación que solucionara el problema. Es en el Egipto del siglo X donde encontramos el primer intento exhaustivo de resolver la cuestión. Rabí Saadia, seguramente influido por la importancia que tenía el tema en el contexto islámico que lo rodeaba, justificó que no existe contradicción en admitir ambos principios, puesto que es imposible probar que la presciencia de Dios sea la causa de los actos de los hombres. De esta manera se soluciona la aparente paradoja: que Dios conozca todas las decisiones que finalmente tomaremos no significa que su conocimiento sea la causa de ellas. El libre arbitrio queda así preservado. A esta explicación se sumaron Sheshet y Abraham Shalom, en cuyos textos hallamos puntualizaciones que complementan la teoría de Saadia.    

Maimónides es el principal representante de la otra respuesta que el pensamiento judío dio a lo largo de la Edad Media al problema de la libertad humana. Maimónides decreta que ambos (la omnisciencia de Dios y la libertad humana) son principios verdaderos del judaísmo. La contradicción entre ellos no puede darse porque pertenecen a dimensiones diferentes, aunque habitualmente cometemos un error que nos conduce a creer que pertenecen al mismo orden: entender el conocimiento propio de la divinidad de manera análoga al modo que tiene el ser humano de conocer. Es así como llegamos a pensar –erróneamente– que, para que Dios conozca algo, tiene que haber sucedido y que, si lo conoce antes de que ocurra, es porque tal suceso está determinado y, por lo tanto, carecemos de verdadera libertad. El intelecto humano no posee la capacidad de comprender la manera en que Dios conoce las criaturas y sus actos, ya que el hombre sólo conoce aquello que está fuera de él mediante una ciencia que también le es exterior, mientras que Dios y su ciencia son uno: Dios es su ciencia, no necesita que una cosa se dé en el tiempo para conocerla. 

El pensamiento moderno también ofrece soluciones al problema de la libertad humana. La solución ortodoxa viene representada por pensadores como Menashé ben Israel, dirigente de la comunidad judía de Ámsterdam en el siglo XVII. El autor, que no duda en valerse de fuentes cristianas para justificar su postura, presenta una reflexión sobre la conciliación entre la libertad humana y la presciencia divina muy similar a la teoría que, en la Edad Media, defendieron Saadia,Sheshet y Abraham Shalom: afirma que el conocimiento de Dios no es causativo. En su intento por preservar de manera absoluta la libertad del hombre, sin embargo, acaba por subordinar la acción de Dios a la acción humana (esto es, a la temporalidad), de manera que el orden de las criaturas (temporal) y el orden divino se cruzarían. En este caso estaríamos en el error que Maimónides denunciaba. 

Contemporáneo a Menashé ben Israeles Spinoza. El famoso filósofo, cuyas doctrinas fueron tachadas de heterodoxas, continuó la teoría de Maimónides que rechazaba la contradicción entre los dos principios. La libertad humana sería incompatible con la presciencia divina si el conocimiento propio de Dios fuera igual al conocimiento característico del hombre, cosa que no es cierta. Pese a que Spinoza afirma que lo que determina la voluntad del hombre es Dios, para el autor ni siquiera eso pone en entredicho la libertad: ésta es una cuestión de hecho que se da en el plano temporal y en la condición humana. Aunque un hombre esté convencido de que sólo una de sus posibilidades está determinada por Dios, su condición humana le impide pensar que no es libre de escoger y materializar cualquiera de sus opciones. 

Las reflexiones de Spinoza se entendieron como un peligro para la doctrina del merecimiento (si Dios ha determinado desde la eternidad la voluntad de cada persona, todos estamos condenados o salvados de antemano, antes de poder hacer algo que nos haga merecedores de tal premio o castigo). Lo curioso en este punto -nos hace notar el Dr. Beltrán- es que la postura de los ortodoxos, como la de Menashé, acaba provocando una interacción entre Dios y el mundo de la creación que cambia la naturaleza divina, ya que la supedita a la humana, mientras que Maimónides y Spinoza, ambos acusados de heterodoxos, tienen posturas mucho más cercanas a la del judaísmo primitivo: no puede darse un problema entre libertad humana y presciencia divina porque no pertenecen al mismo plano. Para estos autores, el orden temporal de las criaturas se supedita irremediablemente al divino, ya que todo depende de Dios. El verdadero plano de la realidad es, por lo tanto, el divino. 

Noemí Barrera

El estudio sobre las instituciones hospitalarias y asistenciales de origen medieval cuenta desde este mismo martes 17 de abril con un eje de investigación surgido desde el Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona. En una jornada que se inició a las 9,30 en un marco privilegiado, la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, el Dr. Carles Mancho, director del IRCVM, y los también miembros del Instituto, la Dra. Teresa Vinyoles y el Dr.Antoni Conejo, presentaron la I Jornada IRCVM d’Història dels Hospitals.

El primer “hijo” del IRCVM es una propuesta de investigación ambiciosa y muy atractiva que, partiendo del estudio de los hospitales de origen medieval, pretende estudiar en profundidad y de manera multidisciplinar los fondos documentales, artísticos, etc., de estas instituciones teniendo en cuenta otras cuestiones de carácter académico, como son el impulso de trabajos de cursos de post-grado especializados, la publicación de los resultados de las investigaciones o el diseño de un portal web de consulta abierta.

El grupo, que en estos momentos está coordinado por la Dra. Vinyoles y el Dr.Conejo, manifestó la voluntad de realizar unas jornadas anuales durante el mes de abril (coincidiendo con la fecha de fundación del Hospital de la Santa Creu), que se estructurarán en dos bloques diferenciados en los que, por una parte, se tratará algún tema monográfico relacionado con los hospitales, y por otra parte, dará cabida a la puesta en común de resultados de las investigaciones que se estén llevando a cabo sobre esta temática, tanto por profesores como por alumnos de tercer ciclo.

Tras una breve pausa, intervinieron en una mesa redonda la responsable del Arxiu de la Biblioteca de Catalunya, Reis Fontanals, que explicó el convenio de colaboración firmado entre la Biblioteca de Catalunya y la Fundació Hospital de Sant Pau para poner a disposición de los investigadores el catalogo de la documentación que ambas instituciones conservan sobre el Hospital de la Santa Creu. Por su parte, el Dr.Antoni Riera (IRCVM) incidió en la importancia de la documentación del hospital para investigar la alimentación y el abastecimiento, mientras el Dr. Josep Mª Comelles (URV) enfocaba su atención en la institución y su relación con la res pública. Varios puntos de vista e investigaciones paralelas fácilmente creadas gracias a la misma (y extensa) documentación.

En el turno de debate se hicieron patentes las innumerables vías de investigación que se abrían de forma casi espontánea, además de un grado de implicación bastante alto para tirar adelante nuevos proyectos a pesar de los tiempos “interesantes” en los que nos encontramos.
La jornada finalizó a las 13,30 h. con un éxito de público, entre los que se encontraba la Directora de la Biblioteca de Catalunya, Dolors Lamarca, la archivera del Hospital de Sant Pau, Pilar Salmerón, Maria Barceló, catedrática de la Universitat de les Illes Balears y Teresa Huguet, vocal del International Network for the History of Hospitals, así como numerosos estudiantes y profesores del Departamento de Historia Medieval de la UB. La voluntad general, de poner en común todos los trabajos realizados sobre el ámbito hospitalario, marcó el tono general de la mañana.

Araceli Rosillo