Aquest dimecres es va portar a terme a la Facultat de Geografia i Història de la UB l’última sessió del cicle IRCVM Internacional d’aquest curs, que va presentar la doctora Núria Silleras-Fernández, professora de la University of Colorado, Boulder, i associada a l’IRCVM. La sessió girava entorn de la reginalitat a la Corona d’Aragó, és a dir, de l’estudi dels conceptes de poder, autoritat i influència en les reines de la corona catalanoaragonesa, partint especialment de l’estudi de la documentació conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). A la introducció, la Dra. Silleras-Fernández va aclarir les diverses tipologies de reines: és essencial la distinció entre la reina per dret propi, feta successora per l’anterior detentor del poder reial, o la reina consort, esposa del monarca; a aquestes dues categories s’hi poden sumar les de reina mare, reina regent o reina vídua, i, més important per al cas catalanoaragonès, reina lloctinent. Igualment, es va posar èmfasi en què el poder de la reina tenia com a bases el que establia la llei de cada regne, les circumstàncies o particularitats del moment històric i l’interès i capacitat de la pròpia reina per establir xarxes d’influència. El conjunt de la conferència, de fet, ajudava a entendre per mitjà de diversos exemples de reines de la Corona d’Aragó com aquests factors s’interrelacionaven i esdevenien determinants per al rol que acabaven jugant les reines a nivell polític.

Així, després d’aclarir breument que la llei sàlica és sempre fruit d’una conjuntura puntual que s’acaba fent permanent en la legislació (per això és present a França des de la fi de la dinastia capeta, i també a la Corona d’Aragó; en canvi, no arribà a Espanya fins al desembarcament borbó, ja que Las siete partidas preveien l’heretatge per part de dones, per legitimar les filles del rei Alfons X), una primera secció de la conferència va tractar sobre les expectatives posades sobre la reina, és a dir, l’ideal al qual s’havia d’adequar, del qual en sobresurt la maternitat, especialment d’un fill mascle que garanteixi la successió. També, però, la reina era una figura essencial per a la legitimació moral i simbòlica de la monarquia, que s’havia d’expressar a través de la pietat, la demostració de virtut i el cerimonial cortesà. Encara que Pere Llombard o Francesc Eiximenis teoritzen sobre les qualitats d’una reina, qui ho sintetitza en menys paraules és Alfons X:

“E porende deue el Rey catar, que aquella con quien casasse, aya en si quatro cosas. La primera, que venga de buen linage. La segunda, que sea fermosa. La tercera, que sea bien acostumbrada. La quarta, que sea rica.” (Segunda partida, título VI, ley I: “Quales cosas deue el Rey catar en su casamiento”)

El que s’espera d’una reina també queda establert en la utilització, per part de les fonts, de diversos models de reginalitat: són especialment models bíblics, com la reina Ester de l’Antic Testament, o la Mare de Déu, però també models històrics, com Sanxa de Mallorca, esposa del rei Robert I de Nàpols, o mitològics i literaris. Establerts els models, cal confrontar-los amb la pràctica real de la reginalitat, que molt sovint depèn de l’existència d’una base econòmica que permeti l’extensió del patronatge de la reina, és a dir, la construcció de xarxes d’influència dins dels mecanismes de la política, de la cort, de la família o de l’Església. La realitat històrica mostra exemples concrets de reines que influencien de forma determinant tant el rei com els seus súbdits (per exemple, Violant de Bar, muller de Joan I el Caçador), o, pel que fa a la corona catalanoaragonesa, revela la rellevant posició de moltes reines en el càrrec de lloctinent, essencial per la dispersió del territori a governar.

Tal com va concloure Silleras-Fernández, tanmateix, el paper atorgat a la reina segueix depenent de la voluntat del rei –tal com es fa evident en el ritual de coronació– i, en última instància, de la submissió d’aquest a les regles del pactisme, com demostra el fracàs en la coronació i ennobliment de Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere III el Cerimoniós, que malgrat tenir el suport del seu marit no es pogué consolidar en les xarxes de poder de la reialesa i l’alta noblesa catalanoaragoneses (la seva coronació es representa a la imatge adjunta). Per últim, són d’agrair les línies de recerca esbossades per la conferenciant, que va fer un èmfasi especial en les particularitats històriques que mereixerien un aprofundiment acadèmic, o en la documentació que resta pendent d’investigar a l’ACA, per tal d’animar a la recerca en aquest camp als estudiants predoctorals.

Laia Sallés

La situació en la que actualment ens trobem immersos provoca que la gran majoria de la societat visqui el seu dia a dia amb una gran incertesa. Les polítiques empreses per la majoria dels nostres mandataris, i que aquí no repetirem, generen una gran incomprensió en tots els nivells. Sobretot quan un s’adona que la majoria de solucions que s’estan buscant, són aquelles que no contradiuen ni anul·len el sistema capitalista més especulatiu i neoliberal que ens ha portat, en gran mesura, fins aquí.

En aquest post no volem, però, fer una crítica al sistema, ni a les causes que han desencadenat la situació actual. No per falta de ganes, que consti. Sinó perquè el que es vol explicar, són algunes idees per tirar endavant projectes de recerca que amb les condicions actuals han vist minvades, o fins i tot suprimides, les seves fonts de finançament.

Tot i què l’escenari sigui complicat, la revolució tecnològica que estem vivint obre la porta a una gran quantitat de noves alternatives. Noves possibilitats de finançament, gràcies a l’opció del micromecenatge. Noves opcions de difusió, a través de les xarxes socials que permeten arribar arreu. I fins i tot, una nova manera de funcionar i treballar a distància a través de la xarxa.

El projecte d’excavació als Altimiris, que combina la recerca amb la formació de tots aquells estudiants de tercer cicle interessats en l’arqueologia, es pot posar com exemple en aquest sentit. L’aturada provisional de les subvencions que la Generalitat de Catalunya atorgava a totes aquelles excavacions programades dins un projecte de recerca, afecta de ple al desenvolupament de la campanya d’aquest any. Abans de suspendre l’excavació, que es troba en un moment clau de la recerca, l’equip que coordina l’arqueòloga Marta Sancho ha optat per intentar aconseguir fonts de finançament a través de l’alternativa del micromecenatge.

Si unim les possibilitats que ofereixen algunes pàgines web de micromecentage i una bona campanya de difusió el resultat és el que es pot veure en aquest link. Des d’aquí volem donar el nostre suport a aquesta iniciativa i, encoratjar-vos a llegir el projecte de recerca, difondre’l, col·laborar-hi, o allò que cregueu més oportú.

Els Amics dels Clàssics de l'Editorial Barcino van presentar la publicació Jesús i les dones d'Isabel de Villena al monestir de Sant Cugat del Vallès. Abans de començar la presentació pròpiament dita, van oferir una visita guiada al monestir, en què es va realitzar un recorregut històric per les diferents etapes de construcció del temple, es van analitzar les representacions dels capitells del claustre i es va fer èmfasi en la vida quotidiana dels monjos benedictins a través dels segles.

Al vespre, Carme González i Dolors Vilarasau (Els Amics de Pedra i Sang) van iniciar l'acte amb un recital de fragments de l'antologia adaptada del Vita Christi d'Isabel de Villena per als lectors del s. XXI. Joan Santanach, coordinador de Barcino, va explicar el projecte que l'editorial va engegar ara fa dos anys per acostar els clàssics catalans medievals al seu públic natural, els lectors catalans i que va donar lloc a la creació dels Amics dels Clàssics. Aquesta iniciativa, que ja compta amb més de 5000 inscrits, coixejava pel que feia a l'accés del públic als textos, que tot i disposar d'edicions crítiques, no acabaven de ser atractius per als lectors no familiaritzats amb el català medieval. És per aquesta raó que van decidir impulsar una nova col·lecció, que complementaria la tasca que havien realitzat amb Els Nostres Clàssics. Es tractava de Tast de clàssics, que acaba de publicar Jesús i les dones de Villena, traduïda per Marta Pessarrodona. La col·lecció té la voluntat de remarcar el valor literari dels textos, de manera que encarrega les adaptacions a escriptors contemporanis.

Encabat del parlament del Xavier Escura, regidor de Cultura de Sant Cugat, que va situar el context històric en què visqué Isabel de Villena, prengué la paraula Teresa Forcades, que reivindicà el paper de Villena com a primera escriptora coneguda en català. Forcades va estudiar la figura de Villena en La teologia feminista en la història, on analitza el tractament que l'autora fa de les dones en el context de la tradició cristiana. La Vita Christi és un relat biogràfic de la vida de Jesús expressat des del punt de vista de les dones que hi van conviure. Villena fa una aportació sorprenent a la cristologia del s. XV. Mentre la teologia oficial de l'època parla de Jesús pantocràtor i considera els seus representants a la Terra els dipositaris del seu poder, Villena parla d'una cristologia de la gentilesa de Jesús, que no apel·la al poder, sinó a la seua relació d'amor. Forcades explicà, però, que Villena no és l'única dona del moment que tracta de l'amor autèntic.

Isabel de Villena, coneixedora de l'amor cortesà, exalta l'amor veritable de Crist. Així, la gentilesa de Jesús es mostra a través de la manera com s'adreça als personatges de l'obra. Cap al final del text, Jesús mor i, un cop al Cel, acuden davant seu personatges bíblics que no l'havien conegut en vida, entre els quals, Eva, figura que l'Església havia utilitzat per justificar la desconfiança en les decisions de les dones i a la qual s'ha responsabilitzat dels mals del món. Tanmateix, el Jesús de Villena rep Eva amb amor. Per a Villena la culpa d'Eva no és un argument per afavorir la discriminació de les dones, sinó que empra el tema teològic de l'O felix culpa: la culpa ens ha permès descobrir fins on arriba l'amor de Déu. Aquest tema, que dóna la volta a la culpa, no s'aplica mai a Eva, però Villena ho fa.

La descripció de les relacions de Jesús amb les dones en l'obra de l'autora evoca les millors experiències de les relacions amoroses, que contrasta amb la por de la corporeïtat i la separació entre ment i cos en l'època postmoderna. Aquesta observació es posa de relleu en la interpretació que fa de l'escena de l'Evangeli en què Maria Magdalena, caracteritzada al llarg de l'obra per l'afany de tocar,  s'adona que el sepulcre de Jesús està buit i pregunta per ell a un pastor que resulta ser Jesús aparegut. Ella el reconeix quan el sent pronunciar el seu nom, Maria, i aleshores, tot i que vol tocar-lo, l'Evangeli explica que Jesús li demana que no ho faci perquè encara ha de pujar al Pare. En canvi, en Villena, Crist acaba accedint a la petició de Magdalena, que l'abraça durant una estona.

Forcades anomenà aquesta tradició representada per Villena en les lletres catalanes amb la qualificació de «contracultural». Les iniciadores de la tradició foren les teòlogues de Helfta, amb Gertrudis de Helfta al capdavant. Tot i que segurament Villena no pogué llegir les seues obres, recuperades més tard, difongué les mateixes idees des del nostre context cultural a partir de la pròpia experiència. Villena defensa, per tant, una interrelació espiritual d'amor amb Déu.

La darrera intervenció fou a càrrec de la traductora de Jesús i les dones, Marta Pessarrodona, que va argumentar la necessitat que els autors actuals dialoguin amb els clàssics per enriquir la tradició literària. L'acte va ser un èxit d'assistència.

Gemma Pellissa Prades

El dia 11 de juny a la llibreria La Central ha tingut lloc la presentació creuada dels tres darrers títols de la Col·lecció Blaquerna: Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran de Miriam Cabré (del qual us vam parlar en motiu de les últimes jornades de l'Aula Lul·liana), El diàleg en Ramon Llull: l'expressió literària com a estratègia apologètica de Roger Friedlein i L'Art i la lògica de Ramon Llull: manual d'ús d'Anthony Bonner. 

Albert Soler, codirector de la col·lecció, ha moderat una sessió en què els tres autors s'han presentat entre ells. La primera intervenció ha estat a càrrec d'Anthony Bonner, lul·lista eminent, que ha glossat l'obra de Miriam Cabré i n'ha valorat les aportacions en l'àmbit de la poesia trobadoresca i en l'estudi de la figura de Cerverí de Girona des de Martí de Riquer (1948). A més, Bonner ha assenyalat les possibilitats que l'anàlisi de l'obra del trobador i del context històric en què visqué ofereixen per a l'estudiós de Ramon Llull.
 
A grans trets, n'ha destacat els següents aspectes: a) ambdós autors construeixen un personatge literari per dotar el text d'autoritat a través d'un conjunt de llocs comuns de la confessió biogràfica, de manera que Cerverí prestigia els seus consells morals i polítics i Llull s'erigeix com a autoritat espiritual; b) la importància del saber vernacle en Cerverí és aplicable a Llull; c) a la segona meitat del s. XIII, context en què se situen la producció de Guillem de  Cervera i la formació de Llull, els centres de mecenatge es desplacen fora del Llenguadoc (a Itàlia, a Catalunya i fins i tot a la Castella d'Alfons el Savi). Malgrat tot, no s'hauria de considerar una època de decadència, sinó de creació d'una consciència d'herència occitana; d) Cerverí pertany a l'ambient de la cort reial catalana, com Bernat Desclot, Arnau de Vilanova i el propi Llull, tot i que l'àmbit d'acció del beat és més vast (la cort catalana, però també la de Mallorca, la francesa, la napolitana, la pontifical i fins i tot s'hi podria incloure el món universitari parisenc); e) el multilingüisme com a context sociolingüístic de finals del XIII desmunta la imatge d'una societat monolingüe o bilingüe; f) la poesia àulica fa sentit en unes corts preocupades per la cerca de prestigi; e) la utilització de la pastorel·la, l'al·legoria i la faula en Cerverí (La faula del rossinyol) obre el territori dels exemples lul·lians. Però malgrat tots els punts de contacte que es puguin establir entre els dos autors, Bonner no s'ha estat d'apuntar que Ramon Llull i Cerverí de Girona també usen eines idèntiques amb finalitats diferents. De fet, l'estudi d'aquests recursos i formes intel·lectuals i literàries ajuda a desdibuixar la imatge de Llull com un personatge apartat del món i de la realitat en què viu.

Al torn de resposta, Miriam Cabré ha reivindicat la necessitat d'aprofundir en la recerca de les relacions de contacte entre els dos personatges, malgrat que es tracta d'un projecte molt ambiciós a causa de la immensa producció dels autors i ha manifestat la pròpia voluntat d'ajudar a entendre Cerverí amb la publicació del volum. Al seu torn, ha presentat el llibre de Roger Friedlein, Premi Crítica «Serra d'Or». A causa de la dificultat d'accedir al pensament i a la producció lul·lians, Cabré ha valorat que Friedlein s'acosti a l'estudi de Llull des de dos punts de vista diferents, el del lul·lista i el de l'estudiós de la literatura. Friedlein replanteja l'anàlisi del gènere del diàleg a l'Edat Mitjana, poc estudiat, de manera que va més enllà de l'interès de l'obra de Llull i proposa una nova delimitació del gènere per tal d'identificar els models de Ramon i explicar com els manipula segons l'Art i l'objectiu d'arribar a la veritat i de convertir els infidels a través del diàleg. A través de l'anàlisi de Llull inserit en un context històric emergeix precisament l'estudi d'aquesta època. 

En acabar la intervenció de Cabré, Friedlein ha explicat el recorregut del seu volum, des de la publicació en alemany fins a la traducció catalana, i ha insistit en la idea d'un Llull integrat dins de la tradició, que no crea el diàleg del no-res, sinó que dóna continuïtat a un llegat que prové de l'Antiguitat, que perdura a l'Edat Mitjana i arriba al Renaixement i al Barroc. En la redescoberta del diàleg com a tema de recerca literària, Friedlein argumenta que cal reconèixer el pes que té Llull en aquesta tradició. A més, el diàleg és un dels àmbits en què més destaca la producció eminentment literària de Llull. L'estudiós clou l'acte amb la presentació de L'Art i la lògica de Ramon Llull de Bonner, on l'autor exposa l'Art (un sistema de pensament universalista inventat per Llull perquè fos aplicable a les altres disciplines), però també la recepció del lul·lisme a Europa durant l'Edat Mitjana i les èpoques posteriors. Així, Bonner no explica l'Art només en un període històric determinat (de fet el lul·lisme normalment es basa en un moment de l'Art, l'Ars generalis ultima), sinó les tres etapes: quaternària, ternària i postartística, categories establertes per Frances Yates i estudiades posteriorment per Bonner. 
 
Friedlein ha optat per resseguir les tres etapes de l'Art a través d'una idea senzilla que singularitzi cadascuna d'aquestes fases. A l'etapa quaternària les figures gràfiques creades per Llull, en general encara no presenten un funcionament giratori, de manera que un dels termes de l'Art es combina de manera fixa amb un altre terme, fet que Bonner explica des de la perspectiva matemàtica. En aquesta fase hi apareixen les "cambres", uns quadres que contenen els termes de l'Art lul·liana combinats. Però aquest sistema resultava massa complicat per als universitaris, de manera que després del poc èxit que Llull havia obtingut en l'exposició del seu mètode a París, el simplifica. Es tracta de la fase ternària, en què el beat redueix el material que hom s'havia d'aprendre per dominar l'Art. Desapareixen les estructures de quatre (en què algunes sèries de principis es presentaven com a múltiples de quatre) i s'hi introdueixen formulacions completes de proposicions que ajuden a respondre la qüestió tractada, sense cambres. A l'últim, a l'etapa postartística, Llull abandona el que havia fet abans per acostar-se als mètodes universitaris contemporanis. Se centra en la lògica i en la demostració, de manera que l'exemplarisme analògic de les primeres fases es va deixant de banda, al mateix temps que l'anomenada «literatura lul·liana». Bonner detalla el funcionament de les tres etapes i explica com funciona l'Art. El manual és una gramàtica sobre el sistema de producció de discurs de Llull i l'evolució que experimenta. 
  
El cercle es tanca amb la resposta d'Anthony Bonner, que argumenta que tot i que només l'Art ternària formi part de la tradició lul·lista posterior hi ha gairebé tants manuscrits de la primera etapa com de la segona, malgrat la complexitat que presenta la còpia. Albert Soler torna a prendre la paraula per justificar l'atractiu de les obres presentades tant per als lul·listes i investigadors de la literatura com per a tot aquell que estigui interessat a conèixer un context literari o històric com és el de la segona meitat del s. XIII, atesa la voluntat didàctica dels autors dels volums.

Gemma Pellissa Prades

Avui us presentem els Seminaris en Tàndem, organitzats per ARDIT. El curs que ve en tindrà lloc la primera edició, que constarà de nou sessions (del setembre de 2012 al maig de 2013).
    Els Seminaris aniran a càrrec de doctorands amb una recerca en curs sobre qualsevol aspecte de l'Edat Mitjana i tindran un caràcter marcadament interdisciplinari. Tanmateix, el públic al qual s'adrecen és molt més ampli i esperem comptar amb la participació activa tant de professors i investigadors com d'estudiants de grau, de llicenciatura i de màster interessats per la Història, la Filosofia, la Filologia, la Història de l'Art, l'Arqueologia, l'Arxivística... De fet, el tret distintiu d'aquests seminaris és que tenen la finalitat de cercar el diàleg entre estudiosos de dos àmbits diferents que debaten sobre una mateixa qüestió des de perspectives complementàries i fins i tot des de disciplines i metodologies diferents.

    Com el nom dels Seminaris indica, cada sessió compta amb dos ponents que exposen dos temes relacionats entre si o dues maneres d'aproximar-se a una sola matèria, cadascú amb les eines pròpies de l'escola a la qual pertany. No es tracta tant de dues presentacions que funcionin com una acumulació d'informació per a l'audiència, sinó d'un intercanvi real, on es pressuposa la voluntat d'establir similituds i divergències entre els dos enfocaments. A cada sessió hi haurà un moderador que facilitarà aquesta tasca.

    Però els seminaris no s'acaben amb les ponències dels doctorands, que només són el punt de partida per al torn de preguntes dels assistents i, en definitiva, per al debat (aprox. 45 minuts). Els Seminaris volen ser un espai de reflexió en veu alta, d'enriquiment i aprenentatge mutu. La tria dels temes està pensada per provocar preguntes als espectadors i perquè entre tots mirem de respondre-les o simplement perquè eixamplem els nostres horitzons d'investigació. Durant el primer quadrimestre, els socis d'ARDIT podran fer ús d'una adreça de correu electrònic per formular les qüestions que voldrien que els ponents tractessin, de manera que les sessions s'adaptaran a les necessitats dels participants. Si l'experiència és positiva, la resta d'assistents també podran enviar-nos preguntes sobre el tema previst fins a quinze dies abans de la sessió corresponent.

    A partir del dimecres 20 de juny trobareu el programa dels Seminaris en Tàndem 2012-2013 a la pestanya destinada a l'agenda de la nostra pàgina web. Esperem comptar amb la vostra participació.

    Moltes gràcies!

    Gemma Pellissa Prades
    Coordinadora dels Seminaris en Tàndem