Aquest semestre Ardit col·labora en l'organització del Curs de lliure elecció La màgia a l'Edat Mitjana. Tots aquells que us vulgueu inscriure podeu fer-ho escrivint a la nostra adreça electrònica: [email protected]

Per conèixer els tractaments de bellesa de l’Edat Mitjana comptem amb una sèrie de textos molt variats en els quals es poden trobar tota mena de fórmules per la confecció de productes cosmètics. Tenim des d’importants compilacions mèdiques, com el Lilium medicine de Bernat de Gordó, fins als famosos Recueils de secrets de beauté, on hi trobem tot tipus de receptes per la cura del cos de fàcil elaboració i de baix cost.

Per fer-nos una idea de quins tipus de tractaments de bellesa es feien a casa nostra, comptem amb dues obres atribuïdes a Arnau de Vilanova (1238? – 1311), el De ornatu mulierum i De Decoratione, i amb una obra anònima de primera meitat del segle XV, Flos del tresor de beutat. Aquestes tres obres ofereixen un seguit de receptes per realitzar tot tipus de cosmètics com: ungüents i pólvores per la pell, depilatoris, tractaments pels cabells o dentifricis. S’hi tracten també qüestions ginecològiques i obstètriques, com la menstruació, l’avortament, l’esterilitat o, fins i tot, hi trobem diferents fórmules per aparentar virginitat.

Cosmètics pel rostre
Cada tractat dedica un elevat nombre de les seves receptes a tractaments i remeis per la pell. Els tractats recomanen començar amb un bany d’aigua calenta per suavitzar la pell i preparar-la per la depilació o l’exfoliació. Hi ha un gran interès per netejar la pell, sobretot la del rostre, eliminar-ne les impureses, taques, grans, arrugues, cicatrius o qualsevol cosa que l’enlletgeixi. Fins i tot, hi apareixen tractaments que s’han d’anar aplicant vàries nits seguides. Els principals ingredients que apareixen en aquest tipus de receptes poden ser:

a) d’origen vegetal: cogombre, ametlles, cigrons, llobins, faves, almesc, segó, gingebre o briònia.

b) d’origen mineral: bòrax, sals de roca, salnitre, argent viu, marbre blanc.

c) d’origen animal: sang de gallina, ous, fel de bou.

Aquests productes es barrejaven amb vinagre, oli de roses o de violes, ambre o bé aigua de llimona per facilitar-ne l’aplicació i per aromatitzar el preparat.
Aquests tractats també presenten receptes per crear un cosmètic per emblanquir el rostre i donar-li lluminositat. Aquestes s’acostumaven a fer amb tota mena de farines i llegums triturades, minerals blanquinosos (sals de roca, pols de marbre, bòrax) o ossos esmicolats i barrejats amb llet, mel, fel de bou o ous. L’ingredient que no falta en cap d’aquestes receptes és la cerussa, coneguda també com a blanc de plom. Aquesta era considerada l’emblanquidor per excel·lència malgrat que es tracta d’una substància altament tòxica (l’ús domèstic de la qual està prohibit actualment perquè provoca malalties com el saturnisme!).

Depilatoris
En els tractats medievals de cosmètica tampoc hi falten receptes per a crear afaits i cremes depilatòries. Aquesta mena d’afaits es realitzaven a base de components extremadament abrasius com són la, calç viva, lleixiu, orpiment - que és un mineral compost per arsènic i sofre -, bòrax - sal blanca composta per àcid bòric, sosa i aigua; també hi afegien cendres, resina de llentiscle o cera d’abelles, encara usada avui en dia. Hi trobem també tota mena de components exòtics com la sang de gallina, de ratpenat, els excrements de llangardaix o els ous de formiga. Aquesta mena d’afaits deurien ser tan corrosius que els propis tractats ofereixen receptes d’ungüents post-depilatoris eficaços contra les pústules i cremades que produïen.

Tractaments pels cabells
Aquests receptaris també fan referència a tota mena de productes pels cabells, amb instruccions de com aconseguir un cabell suau, fort, llarg, espès, arrissat, com preveure’n la caiguda, promoure’n el creixement o donar-los una olor agradable. Els tractats també presenten receptes per tenyir els cabells de diferents tons, ja sigui per camuflar les canes o simplement per canviar de color, per exemple de ros, roig o negre. El més freqüent era l’ús de substàncies de procedència vegetal: ordi, blat, cítrics, arrels de diferents arbres; també utilitzaven cendres i lleixius, excrements o espècies, com el safrà. Molts d’aquests colorants també servien per tenyir les celles i les ungles.

Dentifricis
Tots els tractats medievals contenen remeis per embellir la boca. La majoria donen instruccions de com emblanquir les dents i tenir les genives vermelles. S’aconsella rentar-se bé les dents, tot aplicant els dentifricis cada matí, i fer gàrgares de vinagre calent amb mel. Hi ha, a més, receptes per eliminar el mal alè i per envermellir i hidratar els llavis. Els dentifricis es feien a base de bicarbonat de sodi (nitrum), pols de marbre blanc, gingebre blanc, pinyols de dàtils o d’oliva, tot barrejat amb substàncies aromatitzants com: mel, cínamom, nou moscada, encens o resina de llentiscle.

Veiem, doncs, clars paral·lelismes entre els tractaments de bellesa d’època medieval i els que encara es fan actualment: hi ha hagut un canvi pel que fa a la composició dels cosmètics, però observem que la preocupació per la cura de certes parts del cos, la pell, en especial la del rostre, la boca i els cabells, resta invariable al llarg dels temps.

Marta Segarrés Gisbert

Because we know how hard it is sometimes to do research, we would like to share with you every week a digital resource to lighten your work.

This database (http://monumenta.ch/latein/index.php?lang=) for example, contains a broad list of medieval authors and texts. Are you having trouble finding the works of Rabanus Maurus? Then this is your website!

If you know any similar websites, please share them with us!

El dia 11 de juny a la llibreria La Central ha tingut lloc la presentació creuada dels tres darrers títols de la Col·lecció Blaquerna: Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran de Miriam Cabré (del qual us vam parlar en motiu de les últimes jornades de l'Aula Lul·liana), El diàleg en Ramon Llull: l'expressió literària com a estratègia apologètica de Roger Friedlein i L'Art i la lògica de Ramon Llull: manual d'ús d'Anthony Bonner. 

Albert Soler, codirector de la col·lecció, ha moderat una sessió en què els tres autors s'han presentat entre ells. La primera intervenció ha estat a càrrec d'Anthony Bonner, lul·lista eminent, que ha glossat l'obra de Miriam Cabré i n'ha valorat les aportacions en l'àmbit de la poesia trobadoresca i en l'estudi de la figura de Cerverí de Girona des de Martí de Riquer (1948). A més, Bonner ha assenyalat les possibilitats que l'anàlisi de l'obra del trobador i del context històric en què visqué ofereixen per a l'estudiós de Ramon Llull.
 
A grans trets, n'ha destacat els següents aspectes: a) ambdós autors construeixen un personatge literari per dotar el text d'autoritat a través d'un conjunt de llocs comuns de la confessió biogràfica, de manera que Cerverí prestigia els seus consells morals i polítics i Llull s'erigeix com a autoritat espiritual; b) la importància del saber vernacle en Cerverí és aplicable a Llull; c) a la segona meitat del s. XIII, context en què se situen la producció de Guillem de  Cervera i la formació de Llull, els centres de mecenatge es desplacen fora del Llenguadoc (a Itàlia, a Catalunya i fins i tot a la Castella d'Alfons el Savi). Malgrat tot, no s'hauria de considerar una època de decadència, sinó de creació d'una consciència d'herència occitana; d) Cerverí pertany a l'ambient de la cort reial catalana, com Bernat Desclot, Arnau de Vilanova i el propi Llull, tot i que l'àmbit d'acció del beat és més vast (la cort catalana, però també la de Mallorca, la francesa, la napolitana, la pontifical i fins i tot s'hi podria incloure el món universitari parisenc); e) el multilingüisme com a context sociolingüístic de finals del XIII desmunta la imatge d'una societat monolingüe o bilingüe; f) la poesia àulica fa sentit en unes corts preocupades per la cerca de prestigi; e) la utilització de la pastorel·la, l'al·legoria i la faula en Cerverí (La faula del rossinyol) obre el territori dels exemples lul·lians. Però malgrat tots els punts de contacte que es puguin establir entre els dos autors, Bonner no s'ha estat d'apuntar que Ramon Llull i Cerverí de Girona també usen eines idèntiques amb finalitats diferents. De fet, l'estudi d'aquests recursos i formes intel·lectuals i literàries ajuda a desdibuixar la imatge de Llull com un personatge apartat del món i de la realitat en què viu.

Al torn de resposta, Miriam Cabré ha reivindicat la necessitat d'aprofundir en la recerca de les relacions de contacte entre els dos personatges, malgrat que es tracta d'un projecte molt ambiciós a causa de la immensa producció dels autors i ha manifestat la pròpia voluntat d'ajudar a entendre Cerverí amb la publicació del volum. Al seu torn, ha presentat el llibre de Roger Friedlein, Premi Crítica «Serra d'Or». A causa de la dificultat d'accedir al pensament i a la producció lul·lians, Cabré ha valorat que Friedlein s'acosti a l'estudi de Llull des de dos punts de vista diferents, el del lul·lista i el de l'estudiós de la literatura. Friedlein replanteja l'anàlisi del gènere del diàleg a l'Edat Mitjana, poc estudiat, de manera que va més enllà de l'interès de l'obra de Llull i proposa una nova delimitació del gènere per tal d'identificar els models de Ramon i explicar com els manipula segons l'Art i l'objectiu d'arribar a la veritat i de convertir els infidels a través del diàleg. A través de l'anàlisi de Llull inserit en un context històric emergeix precisament l'estudi d'aquesta època. 

En acabar la intervenció de Cabré, Friedlein ha explicat el recorregut del seu volum, des de la publicació en alemany fins a la traducció catalana, i ha insistit en la idea d'un Llull integrat dins de la tradició, que no crea el diàleg del no-res, sinó que dóna continuïtat a un llegat que prové de l'Antiguitat, que perdura a l'Edat Mitjana i arriba al Renaixement i al Barroc. En la redescoberta del diàleg com a tema de recerca literària, Friedlein argumenta que cal reconèixer el pes que té Llull en aquesta tradició. A més, el diàleg és un dels àmbits en què més destaca la producció eminentment literària de Llull. L'estudiós clou l'acte amb la presentació de L'Art i la lògica de Ramon Llull de Bonner, on l'autor exposa l'Art (un sistema de pensament universalista inventat per Llull perquè fos aplicable a les altres disciplines), però també la recepció del lul·lisme a Europa durant l'Edat Mitjana i les èpoques posteriors. Així, Bonner no explica l'Art només en un període històric determinat (de fet el lul·lisme normalment es basa en un moment de l'Art, l'Ars generalis ultima), sinó les tres etapes: quaternària, ternària i postartística, categories establertes per Frances Yates i estudiades posteriorment per Bonner. 
 
Friedlein ha optat per resseguir les tres etapes de l'Art a través d'una idea senzilla que singularitzi cadascuna d'aquestes fases. A l'etapa quaternària les figures gràfiques creades per Llull, en general encara no presenten un funcionament giratori, de manera que un dels termes de l'Art es combina de manera fixa amb un altre terme, fet que Bonner explica des de la perspectiva matemàtica. En aquesta fase hi apareixen les "cambres", uns quadres que contenen els termes de l'Art lul·liana combinats. Però aquest sistema resultava massa complicat per als universitaris, de manera que després del poc èxit que Llull havia obtingut en l'exposició del seu mètode a París, el simplifica. Es tracta de la fase ternària, en què el beat redueix el material que hom s'havia d'aprendre per dominar l'Art. Desapareixen les estructures de quatre (en què algunes sèries de principis es presentaven com a múltiples de quatre) i s'hi introdueixen formulacions completes de proposicions que ajuden a respondre la qüestió tractada, sense cambres. A l'últim, a l'etapa postartística, Llull abandona el que havia fet abans per acostar-se als mètodes universitaris contemporanis. Se centra en la lògica i en la demostració, de manera que l'exemplarisme analògic de les primeres fases es va deixant de banda, al mateix temps que l'anomenada «literatura lul·liana». Bonner detalla el funcionament de les tres etapes i explica com funciona l'Art. El manual és una gramàtica sobre el sistema de producció de discurs de Llull i l'evolució que experimenta. 
  
El cercle es tanca amb la resposta d'Anthony Bonner, que argumenta que tot i que només l'Art ternària formi part de la tradició lul·lista posterior hi ha gairebé tants manuscrits de la primera etapa com de la segona, malgrat la complexitat que presenta la còpia. Albert Soler torna a prendre la paraula per justificar l'atractiu de les obres presentades tant per als lul·listes i investigadors de la literatura com per a tot aquell que estigui interessat a conèixer un context literari o històric com és el de la segona meitat del s. XIII, atesa la voluntat didàctica dels autors dels volums.

Gemma Pellissa Prades

El segon dia de les Jornades es va celebrar a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Armand Puig (Facultat de Teologia de Catalunya) en va obrir la sessió i acte seguit, Lola Badia (Centre de Documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona) va presentar l'estudi de Miriam Cabré Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran, publicat a la Col·lecció Blaquerna, codirigida per Pere Rosselló i Albert Soler.

Badia va argumentar que seria convenient estudiar els punts de contacte entre Ramon Llull, Cerverí de Girona i Francesc Eiximenis, a més d'establir els paral·lelismes entre el beat i la tradició trobadoresca en general, ja que la seua obra conté elements provinents de la poesia cortesana que han estat adaptats a les necessitats de l'autor. La dificultat d'aquesta tasca és considerable, atès que Llull transforma i desfigura aquests materials en la seua producció. Però el volum presentat en facilita la recerca, no només perquè dóna les bases per aprofundir en l'estudi de la poesia lul·liana (un dels àmbits encara poc treballats), sinó perquè també presenta el context cultural en el qual es mouen els intel·lectuals laics del s. XIII a la Corona catalanoaragonesa, com Cerverí i Llull, i permet reflexionar sobre la concepció de la figura del joglar en aquests dos autors.

L'estudi de Cabré parteix de la tesi doctoral de l'autora sobre Guillem de Cervera, publicada uns anys enrere en anglès a l'editorial Tamesis. La nova publicació ha estat convenientment posada al dia, conté els resultats de les darreres investigacions sobre el poeta i apunta nous horitzons de recerca, com l'edició crítica del corpus cerverinià.

A continuació, Miriam Cabré va realitzar la ponència L'obra del trobador Cerverí de Girona: una finestra a la cultura del seu temps, en la qual va traçar una primera aproximació entre l'obra de Llull i la de Cerverí. En primer lloc, va explicar que malgrat que se sol considerar el trobador contemporani de Ramon Llull, en realitat és una mica anterior, ja que quan Ramon comença a escriure Cerverí ja es troba a la darrera etapa de la seua vida (segurament morí el 1285). Per tant, en un estudi que relacionés els dos autors, en principi, el mestratge aniria de Cerverí a Llull. Entre els anys setanta i vuitanta aquests dos personatges devien freqüentar els mateixos ambients i rebre i referir-se a les mateixes novetats culturals; tot i que si Llull les amaga, Cerverí les exhibeix, també manipulades segons els interessos del seu protector, Pere el Gran.

En segon lloc, va desmentir que Cerverí es limités a reelaborar motius presents a la tradició sense introduir-hi cap novetat i va destacar les concomitàncies presents entre la producció del trobador i la de Llull, sobretot en matèria religiosa. Tot i que les composicions que Cerverí dedicà al tema són una part menor del seu corpus, no es tracta d'una categoria aïllada.

El Cançoner del comte d'Urgell conté el "Sermó" de Guillem de Cervera, que hi adopta el paper de savi i predicador i que demostra una gran competència a l'hora d'utilitzar la literatura devocional en un registre divulgatiu, així com els recursos propis del sermó popular. El to devocional és palès també als poemes del corpus líric com "Lo vers de Déu" (una mena de credo on el poeta demana el perdó diví) i "Lo vers de la Hòstia", ambdós compostos en un registre retòric elevat. Aquests poemes estan dedicats a Jaume I, rei conegut per la seua devoció i al qual potser Cerverí volia complaure en un context determinat.

A l'últim, el poeta també escriví dos composicions marianes: l'"Alba" i la "Cançó a Santa Maria". A "L'alba", hi compara l'enamorada i l'amor trobadoresc amb una estimada molt superior, la Mare de Déu, de manera que reprèn els motius de la himnologia mariana i els aplica a un gènere profà. El rei Jaume de Mallorca, que estigué enemistat amb Pere el Gran, n'és el destinatari. Podria tractar-se d'un text escrit en un moment de pau entre els germans o bé d'un avís al monarca, ja que a la tornada Cerverí afirma que Jaume de Mallorca sap fer-ho tot bé i que ha de servir el món tot honorant l'alba. Aquest procediment recorda el que utilitza en un altre poema per fer memòria a Jaume I del fet que és un servidor de Déu. La "Cançó a Santa Maria" torna a esmentar Jaume I, presentat aquí com un devot modèlic de la Mare de Déu. L'interès d'aquests poemes també rau en els destinataris inusuals de les dedicatòries de Cerverí, que no devien suscitar la simpatia de Pere el Gran.

Després d'un debat molt fructífer sobre la ponència, Anna Fernàndez, doctorand del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona, llegí la comunicació Formes i funcions de la poesia en el projecte de Ramon Llull. Fernàndez explicà que la producció literària del beat respon al seu projecte apologètic i que Llull proposa una literatura alternativa per fer accessibles els continguts didàctics del seu programa. A continuació, realitzà un estat de la qüestió sobre les classificacions existents del corpus lul·lià en vers. Des del punt de vista estètic, s'ha distingit entre les obres amb valor poètic i les que no en tenen, entre les quals hi ha textos expositius i didàctics. El De concili roman fora de la classificació. En canvi, una agrupació formal (usada per Romeu i Figueras) classifica les composicions segons la mètrica: en noves rimades, metre èpic francès, formes trobadoresques i populars i les formes del salut litúrgic musulmà, on s'hi inclourien els Cent noms de Déu, tractat el dia anterior. Però encara hi ha una darrera agrupació possible, proposada per Simone Sari: una classificació de la poesia segons la funció pragmàtica i funcional que dóna Llull a les obres. Fernàndez caracteritzà les obres classificades segons aquests paràmetres. Per acabar, va destacar la utilització que Llull fa de la poesia, que adapta en cada moment a les pròpies necessitats expressives i reivindicà la importància de realitzar un estudi detallat sobre la llengua de les seues obres en vers, l'estructura mètrica, la codicologia, la transmissió i el contingut per tal de veure'n les característiques de difusió i de situar-les en el programa lul·lià. Al torn de preguntes, cal destacar la intervenció de Simone Sari, que es referí a la importància del Dictat de Ramon, atès que podria tractar-se de la primera mostra del comentari d'un autor sobre la seua pròpia composició.

Les Jornades es clogueren amb una lectura dramatitzada de l'Alba de Cerverí de Girona traduïda per Alfred Badia i de fragments del Llibre de santa Maria i del Plany de la Verge de Ramon Llull a càrrec dels actors Aina Huguet i Ignasi Guasch.

Gemma Pellissa Prades

L'Aula Lul·liana de Barcelona (http://aulalulbcn.narpan.net/) és un exemple dels bons resultats que es poden obtenir amb la interdisciplinarietat, tant pel que fa a la investigació com a la transmissió del coneixement. Formen part de l'Aula Lul·liana la Facultat de Teologia de Catalunya, la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i, des d'enguany, l'Archivium Lullianum de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquestes institucions es dediquen a l'estudi de la figura, obra i el pensament de Ramon Llull i organitzen cada any unes jornades sobre l'autor.
    Els dies 11 i 12 de maig de 2012 es va dur a terme la sisena edició de les jornades, que es van desenvolupar al voltant de dos eixos principals: l'ús de les formes poètiques per part de Llull i la relació del beat amb la didàctica i l'islam. A la presentació, a càrrec del vicedegà de la Facultat de Teologia i d'Albert Soler, president de torn de l'Aula, es va anunciar que l'any 2016 se celebraria el setè centenari de la mort de Ramon Llull i que s'organitzaria un congrés internacional amb simposis en diverses ciutats d'Europa.

    Òscar de la Cruz (Archivium Lullianum, Universitat Autònoma de Barcelona) va tractar els dos temes de les jornades d'enguany en una poència titulada Notes sobre el context i la finalitat dels Cent noms de Déu de Ramon Llull, una obra poètica que no només té com a referent immediat els 99 noms de Déu de l'islam (que Llull adapta a la fe cristiana i fins i tot hi afegeix nous noms que considera més adequats per a Déu, com ara “Jesús”), sinó que podria utilitzar una forma poètica que no respon als paràmetres rítmics de la poesia romànica perquè s'hauria de recitar segons les cadències psalmòdiques o cantades de l'Alcorà en la cerimònia religiosa. L'autor dels Cent noms de Déu vol superar la tradició alcorànica, en la qual només es poden saber 99 dels 100 noms de Déu, perquè només Déu els sap tots. Llull, en canvi, compon un llibre en què ell, l'autor, n'hi escriu 100, de manera que provaria que el plantejament islàmic és erroni. A més, insisteix en el fet que la matèria del seu llibre és millor que la de l'Alcorà, perquè conté noms més propis de Déu. Per tant, si Llull és capaç d'escriure una obra d'aquestes característiques la sacralitat de l'Alcorà, considerat tan bell que només pot ser obra de la mà de Déu, quedaria en entredit. Així, als Cent noms de Déu, Llull no només recorre a llibres i a la tradició islàmica per documentar-se, com ocorre al Llibre del gentil i dels tres savis, sinó que utilitza els mateixos recursos que les fonts àrabs per defensar la fe cristiana. Al torn de preguntes hi va haver moltes intervencions, entre les quals la de Lola Badia, que va reiterar la necessitat de tenir en compte l'estudi de formes poètiques diferents de la tradició romànica a l'hora d'analitzar determinades obres de Llull que s'escapen d'aquesta mètrica, com ocorre a la Medicina de pecat o al Llibre d'Amic e Amat.

    Després de la pausa-cafè, Maria Isabel Ripoll (Càtedra Ramon Llull, Universitat de les Illes Balears) va presentar una comunicació sobre El Llibre d'intenció de Ramon Llull: un manual d'iniciació cristiana per als laics. L'autor el va dedicar a son fill, per tant, el públic potencial de l'obra són els laics cristians que coneixen la doctrina, però que no saben la intenció per a la qual han estat creats. Llull hi desenvolupa la teoria sobre la doble intencionalitat que ja s'apuntava al Llibre de contemplació. La primera intenció ha de ser estimar i servir Déu i la segona, rebre els béns dels quals hom és mereixedor. El problema sorgeix quan es produeix un desordre de les intencions, és a dir, quan es posa la primera al lloc de la segona i viceversa. Per això Llull n'explica la jerarquia i com el pecador n'ha de revertir l'ordre. Els beneficis mai no s'han de situar al lloc de la primera intenció del homes, el beat ho exemplifica a partir del comportament de persones pertayents a diferents oficis, fins i tot clergues, que no ho respecten, de manera que això té conseqüènces negatives en la societat, que considera que es troba en crisi (“molt home, fill, ha bona intenció en desijar esser prelat, la qual temptació li fa amb les riqueses e los honraments qui a prelat se covenen”). La reforma que planteja al Blaquerna, doncs, seria possible si es restablís l'ordre de les dos intencions. A continuació, Ripoll va situar la redacció del Llibre d'intenció en una etapa primerenca de la producció lul·liana, que correspondria a la primera fase de l'Etapa Quaternària i en va exposar la transmissió i les edicions. Es tracta d'una obra que fou molt difosa entre clergues i mercaders de Barcelona i Mallorca i que fins i tot es coneixia a Castella. Per acabar, Ripoll reivindicà la possibilitat de llegir aquesta obra en clau actual i aplicar-la a polítics, monarques i altres ciutadans que tinguin com a finalitat de l'exercici de la seua professió l'enriquiment i perverteixen, d'aquesta manera, l'ordre de les intencions.

    La sessió del primer dia es va cloure amb la commemoració dels deu anys de la Llull DB (http://orbita.bib.ub.edu/ramon/index.asp) a la xarxa. Anthony Bonner, director i fundador de la base de dades i Joan Santanach (Centre de Documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona) n'explicaren les diferents etapes per aconseguir una eina de treball i font d'informació avui dia imprescindible per a tot lul·lista. Si no la coneixeu, val la pena visitar-la!


Gemma Pellissa Prades