Avui, 27 de març, ha passat una d’aquelles coses que els estudiants d’història medieval imaginem de tant en quant. Paul H. Freedman, medievalista de renom, amb una trajectòria llarga i fructífera que ha generat tot de llibres que molts de nosaltres hem tingut entre les mans, ha creuat l’Atlàntic des d’aquell mític racó de saber que és Yale per, entre altres coses, impartir una conferència magistral a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
L’Aula Magna, no cal dir-ho, estava ben plena. Els doctors Ignasi Baiges, director del departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica i Antoni Riera, catedràtic de la casa (tots dos de l’IRCVM) han presentat, m’atreviria a dir que amb un cert grau d’emoció, conferència i conferenciant. Al cap i a la fi el professor Freedman pertany, en paraules del Dr. Riera, “a aquell restringit però selecte grup” d’estudiosos nordamericans que s’han interessat per casa nostra.
El tema de la conferència, desconegut per a molts, era el màstic de Quios, un producte vegetal, resina blanquinosa i mastegable, que procedeix d’una varietat de llentiscle (planta de la família dels festucs) que creix només a la zona sud de la illa de Quios. Fet servir des de molt abans (en parlen Dioscòrides, Plini o Galè), a l’edat mitjana s’utilitza com a fàrmac, com a ingredient a la cuina i com a component de productes cosmètics. Avui de nou en recuperació, es conreava només a vint-i-quatre pobles del sud de la petita illa i tenia fins i tot sant patró, Sant Isidor de Quios, el martiri del qual féu brollar per primer cop les llàgrimes de les tiges del llentiscle
Val a dir però, que les propietats o la forma de recolecció del màstic han estat tan sols una molt bona excusa per parlar de conceptes tan profunds com són el valor i l’escassedat. Què fa que quelcom sigui considerat valuós? La seva abundància relativa? La seva qualitat? La seva procedència ignota? La dificultat per accedir-hi?
El màstic, la producció del qual era monopoli dels que controlaven Quios, genovesos des de principis del XIV, era bo però no excel·lent, tenia el preu del pebre però no arribava a de l’ambre gris o la càmfora, extremedament preuats. Venia d’un lloc concret però ben a la vora, emmig del Mediterrani i era escàs però no tant. Esdevé així un molt bon exemple del valor simbòlic atorgat a alguns productes que va més enllà de les seves característiques concretes i rau tant en l’imaginari col·lectiu com en tot un seguit de convenis culturals. Una reflexió que val la pena fer-se sobre moltes altres coses.
Delfi I. Nieto-Isabel
L’Aula Magna, no cal dir-ho, estava ben plena. Els doctors Ignasi Baiges, director del departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica i Antoni Riera, catedràtic de la casa (tots dos de l’IRCVM) han presentat, m’atreviria a dir que amb un cert grau d’emoció, conferència i conferenciant. Al cap i a la fi el professor Freedman pertany, en paraules del Dr. Riera, “a aquell restringit però selecte grup” d’estudiosos nordamericans que s’han interessat per casa nostra.
El tema de la conferència, desconegut per a molts, era el màstic de Quios, un producte vegetal, resina blanquinosa i mastegable, que procedeix d’una varietat de llentiscle (planta de la família dels festucs) que creix només a la zona sud de la illa de Quios. Fet servir des de molt abans (en parlen Dioscòrides, Plini o Galè), a l’edat mitjana s’utilitza com a fàrmac, com a ingredient a la cuina i com a component de productes cosmètics. Avui de nou en recuperació, es conreava només a vint-i-quatre pobles del sud de la petita illa i tenia fins i tot sant patró, Sant Isidor de Quios, el martiri del qual féu brollar per primer cop les llàgrimes de les tiges del llentiscle
Val a dir però, que les propietats o la forma de recolecció del màstic han estat tan sols una molt bona excusa per parlar de conceptes tan profunds com són el valor i l’escassedat. Què fa que quelcom sigui considerat valuós? La seva abundància relativa? La seva qualitat? La seva procedència ignota? La dificultat per accedir-hi?
El màstic, la producció del qual era monopoli dels que controlaven Quios, genovesos des de principis del XIV, era bo però no excel·lent, tenia el preu del pebre però no arribava a de l’ambre gris o la càmfora, extremedament preuats. Venia d’un lloc concret però ben a la vora, emmig del Mediterrani i era escàs però no tant. Esdevé així un molt bon exemple del valor simbòlic atorgat a alguns productes que va més enllà de les seves característiques concretes i rau tant en l’imaginari col·lectiu com en tot un seguit de convenis culturals. Una reflexió que val la pena fer-se sobre moltes altres coses.
Delfi I. Nieto-Isabel
RSS Feed
