Aquest dimecres es va portar a terme a la Facultat de Geografia i Història de la UB l’última sessió del cicle IRCVM Internacional d’aquest curs, que va presentar la doctora Núria Silleras-Fernández, professora de la University of Colorado, Boulder, i associada a l’IRCVM. La sessió girava entorn de la reginalitat a la Corona d’Aragó, és a dir, de l’estudi dels conceptes de poder, autoritat i influència en les reines de la corona catalanoaragonesa, partint especialment de l’estudi de la documentació conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). A la introducció, la Dra. Silleras-Fernández va aclarir les diverses tipologies de reines: és essencial la distinció entre la reina per dret propi, feta successora per l’anterior detentor del poder reial, o la reina consort, esposa del monarca; a aquestes dues categories s’hi poden sumar les de reina mare, reina regent o reina vídua, i, més important per al cas catalanoaragonès, reina lloctinent. Igualment, es va posar èmfasi en què el poder de la reina tenia com a bases el que establia la llei de cada regne, les circumstàncies o particularitats del moment històric i l’interès i capacitat de la pròpia reina per establir xarxes d’influència. El conjunt de la conferència, de fet, ajudava a entendre per mitjà de diversos exemples de reines de la Corona d’Aragó com aquests factors s’interrelacionaven i esdevenien determinants per al rol que acabaven jugant les reines a nivell polític.

Així, després d’aclarir breument que la llei sàlica és sempre fruit d’una conjuntura puntual que s’acaba fent permanent en la legislació (per això és present a França des de la fi de la dinastia capeta, i també a la Corona d’Aragó; en canvi, no arribà a Espanya fins al desembarcament borbó, ja que Las siete partidas preveien l’heretatge per part de dones, per legitimar les filles del rei Alfons X), una primera secció de la conferència va tractar sobre les expectatives posades sobre la reina, és a dir, l’ideal al qual s’havia d’adequar, del qual en sobresurt la maternitat, especialment d’un fill mascle que garanteixi la successió. També, però, la reina era una figura essencial per a la legitimació moral i simbòlica de la monarquia, que s’havia d’expressar a través de la pietat, la demostració de virtut i el cerimonial cortesà. Encara que Pere Llombard o Francesc Eiximenis teoritzen sobre les qualitats d’una reina, qui ho sintetitza en menys paraules és Alfons X:

“E porende deue el Rey catar, que aquella con quien casasse, aya en si quatro cosas. La primera, que venga de buen linage. La segunda, que sea fermosa. La tercera, que sea bien acostumbrada. La quarta, que sea rica.” (Segunda partida, título VI, ley I: “Quales cosas deue el Rey catar en su casamiento”)

El que s’espera d’una reina també queda establert en la utilització, per part de les fonts, de diversos models de reginalitat: són especialment models bíblics, com la reina Ester de l’Antic Testament, o la Mare de Déu, però també models històrics, com Sanxa de Mallorca, esposa del rei Robert I de Nàpols, o mitològics i literaris. Establerts els models, cal confrontar-los amb la pràctica real de la reginalitat, que molt sovint depèn de l’existència d’una base econòmica que permeti l’extensió del patronatge de la reina, és a dir, la construcció de xarxes d’influència dins dels mecanismes de la política, de la cort, de la família o de l’Església. La realitat històrica mostra exemples concrets de reines que influencien de forma determinant tant el rei com els seus súbdits (per exemple, Violant de Bar, muller de Joan I el Caçador), o, pel que fa a la corona catalanoaragonesa, revela la rellevant posició de moltes reines en el càrrec de lloctinent, essencial per la dispersió del territori a governar.

Tal com va concloure Silleras-Fernández, tanmateix, el paper atorgat a la reina segueix depenent de la voluntat del rei –tal com es fa evident en el ritual de coronació– i, en última instància, de la submissió d’aquest a les regles del pactisme, com demostra el fracàs en la coronació i ennobliment de Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere III el Cerimoniós, que malgrat tenir el suport del seu marit no es pogué consolidar en les xarxes de poder de la reialesa i l’alta noblesa catalanoaragoneses (la seva coronació es representa a la imatge adjunta). Per últim, són d’agrair les línies de recerca esbossades per la conferenciant, que va fer un èmfasi especial en les particularitats històriques que mereixerien un aprofundiment acadèmic, o en la documentació que resta pendent d’investigar a l’ACA, per tal d’animar a la recerca en aquest camp als estudiants predoctorals.

Laia Sallés

Els Amics dels Clàssics de l'Editorial Barcino van presentar la publicació Jesús i les dones d'Isabel de Villena al monestir de Sant Cugat del Vallès. Abans de començar la presentació pròpiament dita, van oferir una visita guiada al monestir, en què es va realitzar un recorregut històric per les diferents etapes de construcció del temple, es van analitzar les representacions dels capitells del claustre i es va fer èmfasi en la vida quotidiana dels monjos benedictins a través dels segles.

Al vespre, Carme González i Dolors Vilarasau (Els Amics de Pedra i Sang) van iniciar l'acte amb un recital de fragments de l'antologia adaptada del Vita Christi d'Isabel de Villena per als lectors del s. XXI. Joan Santanach, coordinador de Barcino, va explicar el projecte que l'editorial va engegar ara fa dos anys per acostar els clàssics catalans medievals al seu públic natural, els lectors catalans i que va donar lloc a la creació dels Amics dels Clàssics. Aquesta iniciativa, que ja compta amb més de 5000 inscrits, coixejava pel que feia a l'accés del públic als textos, que tot i disposar d'edicions crítiques, no acabaven de ser atractius per als lectors no familiaritzats amb el català medieval. És per aquesta raó que van decidir impulsar una nova col·lecció, que complementaria la tasca que havien realitzat amb Els Nostres Clàssics. Es tractava de Tast de clàssics, que acaba de publicar Jesús i les dones de Villena, traduïda per Marta Pessarrodona. La col·lecció té la voluntat de remarcar el valor literari dels textos, de manera que encarrega les adaptacions a escriptors contemporanis.

Encabat del parlament del Xavier Escura, regidor de Cultura de Sant Cugat, que va situar el context històric en què visqué Isabel de Villena, prengué la paraula Teresa Forcades, que reivindicà el paper de Villena com a primera escriptora coneguda en català. Forcades va estudiar la figura de Villena en La teologia feminista en la història, on analitza el tractament que l'autora fa de les dones en el context de la tradició cristiana. La Vita Christi és un relat biogràfic de la vida de Jesús expressat des del punt de vista de les dones que hi van conviure. Villena fa una aportació sorprenent a la cristologia del s. XV. Mentre la teologia oficial de l'època parla de Jesús pantocràtor i considera els seus representants a la Terra els dipositaris del seu poder, Villena parla d'una cristologia de la gentilesa de Jesús, que no apel·la al poder, sinó a la seua relació d'amor. Forcades explicà, però, que Villena no és l'única dona del moment que tracta de l'amor autèntic.

Isabel de Villena, coneixedora de l'amor cortesà, exalta l'amor veritable de Crist. Així, la gentilesa de Jesús es mostra a través de la manera com s'adreça als personatges de l'obra. Cap al final del text, Jesús mor i, un cop al Cel, acuden davant seu personatges bíblics que no l'havien conegut en vida, entre els quals, Eva, figura que l'Església havia utilitzat per justificar la desconfiança en les decisions de les dones i a la qual s'ha responsabilitzat dels mals del món. Tanmateix, el Jesús de Villena rep Eva amb amor. Per a Villena la culpa d'Eva no és un argument per afavorir la discriminació de les dones, sinó que empra el tema teològic de l'O felix culpa: la culpa ens ha permès descobrir fins on arriba l'amor de Déu. Aquest tema, que dóna la volta a la culpa, no s'aplica mai a Eva, però Villena ho fa.

La descripció de les relacions de Jesús amb les dones en l'obra de l'autora evoca les millors experiències de les relacions amoroses, que contrasta amb la por de la corporeïtat i la separació entre ment i cos en l'època postmoderna. Aquesta observació es posa de relleu en la interpretació que fa de l'escena de l'Evangeli en què Maria Magdalena, caracteritzada al llarg de l'obra per l'afany de tocar,  s'adona que el sepulcre de Jesús està buit i pregunta per ell a un pastor que resulta ser Jesús aparegut. Ella el reconeix quan el sent pronunciar el seu nom, Maria, i aleshores, tot i que vol tocar-lo, l'Evangeli explica que Jesús li demana que no ho faci perquè encara ha de pujar al Pare. En canvi, en Villena, Crist acaba accedint a la petició de Magdalena, que l'abraça durant una estona.

Forcades anomenà aquesta tradició representada per Villena en les lletres catalanes amb la qualificació de «contracultural». Les iniciadores de la tradició foren les teòlogues de Helfta, amb Gertrudis de Helfta al capdavant. Tot i que segurament Villena no pogué llegir les seues obres, recuperades més tard, difongué les mateixes idees des del nostre context cultural a partir de la pròpia experiència. Villena defensa, per tant, una interrelació espiritual d'amor amb Déu.

La darrera intervenció fou a càrrec de la traductora de Jesús i les dones, Marta Pessarrodona, que va argumentar la necessitat que els autors actuals dialoguin amb els clàssics per enriquir la tradició literària. L'acte va ser un èxit d'assistència.

Gemma Pellissa Prades